The Painted Word: La Meravellosa Derrota de Dan Treacy

Avui parlem d’uns dels discos que provenen més del fons del seu creador. Em refreixo al "The Painted Word" de Television Personalities, el seu 4rt LP. Avui, aleshores, toca parlar de Dan Treacy.
Els seguidors de la banda que es van enganxar amb l’"And don’t the kids just love it" i el seu punk-pop destartalat i urgent, poc a poc van anar veient que la cosa s’ennuvolava i a l’alçada del disc que ens ocupa això és qualsevol cosa menys una festa. Els que buscaveu referències discogràfiques per a balls de diumenge, almenys avui us heu equivocat.
Al "The Painted Word" hi ha costumisme àcid, sí, com en tots els seus discos (sovint se l’ha assenyalat en aquest aspecte com un digníssim hereu de Ray Davies dels Kinks) però el to que predomina és agre. Són les reflexions d’un home que no es talla de mostrar-nos la seva feblesa emocional. Aquí hi ha soledat i crits d’ajuda per a una ànima que gairebé ha perdut tota fatxenderia. Això sí, Dan Treacy està desesperat, però amb elegància. I aquesta el porta a escriure una de les cançons més meravelloses que s’han fet mai sobre la miseria personal. "Someone to share my life with", on amb una claredat que posa la pell de gallina confessa sense embuts que no vol una noia que li rigui les gràcies ni que li faci cas de tot el que digui. Simplement vol algú amb qui compartir la seva vida.
Ja hem advertit que aquest post no és una descripció de xauxa i podem afegir que aquest no és segurament el disc ideal per a conèixer la banda. Però bé, gràcies a treballs com aquest, Dan Treacy té el prestigi que té, sempre entre un petit comité en el que això sí, hi trobem fans ilustres com Pete Doherty o Kurt Cobain. El primer, enfant terrible mediàtic del pop anglès ha declarat més d’una vegada i amb considerables dosis de frivolitat que Dan Treacy, amb un historial que comprèn adicció a l’heroïna, temporades a la presó alcoholisme, i episodis de homeless, és un model vital per a ell. El segon, l’exlíder de Nirvana, en una gira pel Regne Unit va ser preguntat per un grup capaç de fer-lo plorar. Cobain s’ho va pensar poc i va dir: Television Personalities.

Avui en dia, Dan Treacy està mitjanament rehabilitat i fa un parell d’anys va ser capaç de treure un disc meravellós, el “My Dark Places” on alternava el to depressiu amb gamberrades de pop casolà marca de la casa. La notícia és, que després de dos plantons al Primavera Sound, està en peu un tercer intent per dur-lo a Barcelona. Està programada una actuació de la banda el pròxim 7 de març. Si Treacy acaba compareixent, es pot esperar de tot menys un concert convencional i professional. Però, es clar, de manera pretesa o no, ell mai ha estat ni convencional ni professional.

Descarrega'l aquí: http://www.divshare.com/download/1461473-f4c

Our Mother the Mountain de Townes Van Zandt

Townes van Zandt neix a Texas el 1944, i Our Mother the Mountain és el seu segon disc, editat l’any 1969 quan tot just tenia 25 anys. Quan va compondre i gravar el disc, Van Zandt vivia aïllat en una cabanya al bosc, sense telèfon i lluny de la ciutat, i segur que això va marcar bastant el to del disc. Aquesta va ser l’època més prolífica i més exitosa creativament de Van Zandt, ja que en pocs anys va publicar els seus millors treballs.
Però sense cap mena de dubte, el seu cim creatiu arriba amb el seu segon LP, i és que en cap altre disc la seva veu, les seves lletres melancòliques i la barreja de folk, country i blues sonen amb tanta emoció i intensitat com a Our Mother the Mountain.

Tota la carrera de Townes van Zandt està marcad per una serie de problemes personals molt greus. Ja als 20 anys se li va diagnosticar síndrome maníaco-depressiva, i el tractament amb shocks d’insulina que va rebre van fer que perdés la memoria amb facilitat. De fet, als concerts molts cops es quedaba en blanc i oblidava les lletres.
Això, sumat a les seves addiccions van marcar el carácter i la música de Van Zandt, fins el dia de la seva mort, l’1 de gener del 1997.

Van Zandt no ha tingut segurament el reconeixement o la fama d’altres cantautors dels 60 o 70, com Bob Dylan o Johnny Cash, i a nivel internacional sempre ha estat en un segon pla. Però recentment Van Zant ha estat reivindicat per molts altres artistes com Steve Earle, Wilco (i abans Uncle Tupelo), Jayhawks o més propers geogràficament, Nacho Vegas. De fet, Steve Earle té una cita molt mítica sobre Van Zandt que diu alguna cosa així com: “Townes Van Zandt es el mejor escritor de canciones del mundo, y me plantaré sobre la mesa de café de Bob Dylan con mis botas de vaquero para decirlo”. Sigui o no sigui el millor escriptor de cançons del món, el que és indiscutible és que amb discos com Our Mother the Mountain, Townes Van Zandt està entre els més grans.

YOU CAN'T HIDE YOUR LOVE FOREVER D'ORANGE JUICE: ELS PADRINS DE L'INDIE

Orange Juice van començar la seva trajectòria musical a Glasgow finals dels anys 70, amb el nom de The Nu-Sonics, molt influenciats pel punk, però també pel northern soul, la música disco o la motown. Liderats pel gran Edwin Collins i pel guitarrista James Kirk, van fitxar pel segell Postcard (el mateix que tenia a The Go-Betweens, Josek K o Aztek Camera quan tots aquest grups estaven començant), on van editar quatre singles.

Només amb aquests singles editats i molts concerts a l’esquena Orange Juice van començar a fer-se un nom i van reclutar un grup de fans fidels. Això els va portar a signar un contracte amb Polydor, on van gravar el seu primer treball.És a dir, que van abandonar el segell petit que els havia apadrinat per pasar a multinacional que tenia The Jam o Siouxie and the Banshees. De fet, pràcticament totes les cançons de You Can’t Hide Your Love Forever són de l’època de Postcard, així que el que van fer van ser regravar-les i afegir-hi un parell de noves cançons, entre elles una versió de Love Love Love de Al Green –proposada per la discográfica-.

Un dels punts forts de Orange Juice eren unes lletres romàntiques, melancòliques i cíniques, guitarres cristal·lines, vents i un toc northern soul, que fan que es consideri aquest disc com el punt d’inici de l’indie, i que converteixen Orange Juice en els pares espirituals de molts grups que vindrien en els anys posteriors, com per exemple els Smiths. Però més enllà d’estils, el que està clar és que You Can’t Hide Your Love Forever és un dels discos de debut més importants dels 80, com a mínim.

Tot i el rotund èxit creatiu que va suposar el seu debut, el pas d’una discográfica petita a una multinacional com Polydor no va tenir el resultat esperat en un principi, ja que You Can’t Hide Your Love Forever no va tenir un gran èxit, i no va ser fins el seu segon treball, Rip it Up, que van aconseguir introduirse en un públic més majoritari.

Abans d’aquest èxit amb Rip it Up, les tensions internes al grup havien fet que James Kirk i el batería Steven Daly abandonéssin Orange Juice. De fet, el grup va tenir en els següents anys molts canvis de formació, mantenint-se Edwyn Collins sempre al davant de les operacions, però sense aconseguir tenir una banda estable. Finalment l’any 85 i després del fracàs comercial del seu tercer treball, van ser expulsats de Polydor i Collins va anunciar la dissolució de Orange Juice.

Però com la moda de resucitar grups està a l’ordre del dia, sembla que Collins s’ha decidit a fer reviure a Orange Juice, com a mínim per fer alguns concerts a Glasgow. S’haurà d’esperar per saber si aquest retorn és només per fer uns pocs concerts o si s’embarquen en una gira més àmplia. Edwyn Collins mai ha abandonat el món de la música i ha tingut una carrera en solitari amb bastant d’èxit (sobretot amb aquell tema dels 90 que es deia Girl Like You), però és cert que la tornada de Orange Juice és una doble bona noticia perque també vol dir que Collins està bastant recuperat de la doble hemorràgia cerebral que va patir el 2005 i que va estar a punt d’acabar amb la seva vida.

"In my own time" de Karen Dalton: Una veu des del moll de l'os

Karen Dalton, la gran veu perduda del Village de NYC dels 1960’s, la resposta folk a Billie Holliday, com se l’ha anomenat més d’una vegada.

Dalton, nascuda a Enid, Oklahoma en una familia cherokee per part de mare, va marxar cap a Nova York vora el 1960. Aquesta procedència d’una petita ciutat del midwest la convertia, segons testimonis de l’època, en gairebé la única cantant del revival folk del Greenwich Village de NYC amb un background realment folk. Cal dir que la seva introducció a l’escena va ser pel seu propi peu, començant a tocar en carrers i places, i no descoberta o introduïda per algú ja instal·lat en el circuit de cafès i sales. De fet, en aquesta fotografia de la part inferior, datada al febrer de 1961, apareix cantant amb Bob Dylan i Fred Neill abans que aquests agaféssin rellevància mediàtica, rellevància que Karen Dalton mai va tenir, almenys en vida.

Això va ser en part perquè la seva veu, repetim, molt sovint comparada amb la de Billie Holiday però més gangosa, era massa estranya per a les audiències pop de l’època. Per altra banda, les seves cançons sense càrrega política explícita no enganxaven als seguidors del folk esquerranós . També va influir el fet que Dalton no va enregistrar un disc fins el 1969, quan duia des de principis de dècada en el circuit musical duent una vida força nòmada per petits locals de tot Estats Units. Aquest primer disc va ser "It's So Hard to Tell Who's Going to Love You the Best", gravat en una sola sessió i la majoria de cançons en una sola presa. Tot i que Dalton no es sentia còmode en l’estudi, el 1971 va arribar un segon disc, “In my Own Time”.

Produït per Harvey Brooks, que havia tocat el baix en el Highway 61 revisited de Bob Dylan, “In My Own Time” reuneix estándards del soul com When a Man Loves a Woman, temes d’arrel clarament blues, cançons populars i alguna aportació de compositors del moment com Richard Manuel de The Band que li cedeix “In A Station”. Si el primer treball es va gravar a correcuita, gairebé sense que la pròpia Dalton s’adonés que estava tocant per a un disc, aquest segon intent es va fer tal com diu el títol, al seu propi ritme, buscant la millor presa, no a nivell tècnic sinó la que en aquell moment es va percebre com a més espontània, com a més honesta. Dalton mostrava a part d’una enigmàtica i fascinant tesitura vocal, una més que solvent habilitat amb la guitarra Gibson de 12 cordes i amb el banjo de màstil llarg.

No cal dir que, tot i la meticulositat amb la que es va treballar, l’àlbum va vendre menys còpies de les esperades. La personalitat introvertida i difícil de Dalton, junt amb la seva adicció a certes substàncies, es va incrementar després del segon fracàs comercial, i es va anar allunyant de la música. No es va sentir amb forces per lluitar en un món que no entenia i que sentia que no l’entenia a ella.El que segueix s’aparta ja més de les dades concretes però sembla que el fracàs artístic, el sentimental i els problemes relacionats amb el consum i la venda de drogues serien la malaurada tònica dominant durant els anys següents. Tot plegat va acabar, després d’una vida de rodamón, amb una Karen Dalton vivint en la indigència pels carrers de Nova York i amb una mort prematura, amb només 55 anys.

La vida de Karen Dalton és, doncs, una més d’entre les històries d’artistes maleïts que en vida no aconsegueixen el reconeixement que generacions posteriors li otorguen. En el cas de la nostra protagonista d’avui, la modesta reivindicació va arribar amb la reedició que el petit segell Light in the Attic va fer d’aquest LP, amb un packaging molt acurat amb fotos inèdites i textos de Lenny Kaye, Nick Cave i Devendra Banhart. El propi Banhart ha reconegut sovint que deu força al llegat de Dalton, i la seva influència es pot rastrejar en moltes cantants americanes de folk com Joanna Newsom, Josephine Foster, Alela Diane o Tiny Vipers. L’oient actual es sent reconfortat per la bellesa dramàtica de les seves cançons i contràriament a la idea amb que Karen Dalton se’n va anar a l’altre barri, la seva carrera va pagar molt la pena.

16 Lovers Lane: L'obra magna de The Go-Betweens

16 Lovers Lane, editat l’any 1988, va ser el sisè álbum de The Go-Betweens, o el que és el mateix, el grup de Robert Forster i Grant Mc Lennan, que a aquelles alçades ja havien fet treballs esplèndids com Before Hollywood o Liberty Belle and the Black Diamond Express.Però les circumstàncies que van rodejar la creació del disc el van convertir en especial i segurament en el més rodó que havien fet fins aquell moment (i que, mai superarien). Va ser un disc que venia precedit per una sèrie de canvis a les vides dels seus creadors que van ser molt importants i que van marcar de manera molt rotunda les composicions i la gravació. Abans d’enregistrar el disc la banda es va moure de ciutat; van marxar de Londres per tornar a la seva Australia natal. De fet, Robert Forster va tornar a viure amb els seus pares i les cançons d’aquest disc les va gravar allà, molt aïllat de la vida salvatge que diu el tòpic que tenen els artistes de rock. A més, va haver-hi un canvi de baixista després de la marxa de Robert Vickers, que va ser substituït per John Wilsteed. Però més que el canvi geogràfic, i molt més que el canvi de formació, el que va marcar el naixement de 16 Lovers Lane va ser la situació sentimental dels seus dos líders. Mentre que Robert Forster trencava la seva relació amb la batería de la banda, Lindy Morrison, Grant Mc Lennan va començar una relació sentimental amb Amanda Brown, la violinista del grup. El resultat d’aquesta situació emocional contraposada va ser que el disc tingués dos tipus de cançons bastant diferents, però totalment complementàries ja que totes parlaven d’una manera o d’una altre de l’amor. Dels 10 temes del disc 5 eren de Mc Lennan i 5 de Forster. Els de McLennan són optimistes, brillants, influenciats pel nou amor, mentre que les cançons de Forster tenen un aire melancòlic, molt menys eufòriques i són més reflexives.

Després d’acabar la gravació del disc van passar algunes coses que van precipitar el pimer final de la banda. Forster es va tornar a enamorar i va marxar a viure a Alemanya, i quan va tornar a Australia es va trobar que la situació personal d’alguns membres del grup no era òptima i la possibilitat de gravar un nou disc a poc a poc va anar desapareixent. Així doncs, un any després de gravar 16 Lovers Lane The Go-Betweens es van dissoldre i Forster i Mc Lennan es van dedicar a editar treballs en solitari. Per sort no va ser definitiu, ja que 10 anys després es van tornar a reunir, i amb una nova banda sense els antics membres que els acompanyaven als anys 80 van posar en marxa la segona etapa de The Go-Betweens. Havien trigat 10 anys però havien recuperat la il·lusió per fer cançons, per gravar discos i per sortir de gira i d’aquesta segona etapa van sortir 3 treballs fabulosos, que demostraven que The Go-Betweens eren segurament la banda de pop més gran que havia sortit mai d’Australia. Però desgraciadament Grant Mc Lennan va morir d’un atac de cor el maig del 2006, amb només 48 anys, posant un tràgic el punt i final a aquesta magnífica banda.

L'estratègia de la desaparició. "In an aeroplane over the sea" de Neutral Milk Hotel

"And one day we will die and our ashes will fly from the aeroplane over the sea"

Jeff Mangum es va donar a conèixer com a líder de Neutral Milk Hotel, banda assentada a Athens, Georgia, en el si del col·lectiu Elephant6, dedicat desde la década dels noranta a redefinir el pop psicodèlic d’inspiració sixties.

Després d’un primer disc publicat el 1996, i titulat “On Avery Island”, que apuntava una personalitat rotunda sense acabar de concretar-se en un treball del tot rodó, dos anys després arribaría el disc que avui ens ocupa.

Mangum era un tipus reservat, amb formació en el camp de les Belles Arts, que un bon dia, en una d’aquelles accions aparentment banals però al capdavall decisives, va entrar en una llibreria i es va endur un exemplar de “El Diari d’Ana Frank”. La lectura de les experiències de la noia durant l’holocaust el va obsessionar fins al punt de privar-lo de moltes hores de son. Aquesta obsessió el va portar a escriure cançons que, de manera més o menys explícita, versaven sobre la historia d’Ana Frank. Es tractava de temes de tall íntim als que, no obstant, la intensitat de la seva veu i la èpica de baixa fidelitat de la banda conferien un dramatisme enigmàtic però potentíssim. A l’enigma ajudava l’abundància d’imatges críptiques, de tall psicodèlic i inspiració en el món de, entre altres, Lewis Carroll. A “Holland, 1945”, per exemple, apareixen noies nascudes amb roses als ulls i pianos en flames. I tot això, recordem-ho, parlant d’Ana Frank.

Quan el disc es va publicar va tardar una mica a rebre reconeixement. Cal recordar que es tractava de 1998, l’era dels blogs encara no havia arribat, i llavors les coses no succeïen amb la rapidesa d’ara. Però quan algunes revistes van començar a fer-li cas uns mesos després, Jeff Mangum ja tenia un peu i mig fora de l’esfera pública. La prensa va començar a sol·licitar entrevistes però el nostre home s’hi va negar el màxim possible. Els REM van oferir a la banda a obrir els seus concerts però la resposta va ser un altre no. Poc a poc, però amb decisió, Mangum va portar a terme una estratègia de desaparició que encara avui pràcticament perdura. L’única concessió registrada als mitjans va ser una conversa que va mantenir l’any 2002 amb la revista on line Pitchfork on explicava els seus motius, els seus dimonis.

Mangum deia que després de la publicació de In an Aeroplane Over the Sea, va entrar en un període en que les seves consideracions més bàsiques sobre la realitat es van desmuntar. Un d’aquest pressupòsits, explica, era que la música li havia de servir per a combatre els seus fantasmes. Al veure que això no era així, al comprobar que l’art i la bellesa no podien eixugar tot el que hi ha de mesquí, se li va fer imposible posar-se a treballar en un altre disc.

Va pasar un temps viatjant pel món, fins i tot va passar una temporada en un monestir. Entre les poques activitats que se li coneixen d’aquest període hi ha la publicació de gravacions de camp de folk búlgar que pressumptament va enregistrar el propi Mangum. També la participació sota el nom de Jefferson en un programa de ràdio de New Jersey… fins que algún oient va descobrir la seva identitat, i va tornar a desaparèixer. De tant en tant ha irromput per sorpresa en concerts de bandes amigues per a fer corus en una cançó, però ha seguit sempre refusant entrevistes i ofertes per a publicar la seva propia música.

Actualment, l’únic que es té més o menys per cert és que viu a Nova York, està casat i duu una vida més o menys normal i més o menys feliç. I atenció, noticia d’última hora. Dissabte pasta, dia 11, va fer una breu aparició en un concert que membres d’ Elephant6 van oferir a Nova York.

Si algú creu saber com fer que aquest home torni al món de la música per la porta gran, que hi faci alguna cosa. O potser no. Potser val més fer cas al John Wayne de Liberty Valance i, entre la llegenda i la realitat, quedar-nos amb la llegenda.