YOU CAN'T HIDE YOUR LOVE FOREVER D'ORANGE JUICE: ELS PADRINS DE L'INDIE

Orange Juice van començar la seva trajectòria musical a Glasgow finals dels anys 70, amb el nom de The Nu-Sonics, molt influenciats pel punk, però també pel northern soul, la música disco o la motown. Liderats pel gran Edwin Collins i pel guitarrista James Kirk, van fitxar pel segell Postcard (el mateix que tenia a The Go-Betweens, Josek K o Aztek Camera quan tots aquest grups estaven començant), on van editar quatre singles.

Només amb aquests singles editats i molts concerts a l’esquena Orange Juice van començar a fer-se un nom i van reclutar un grup de fans fidels. Això els va portar a signar un contracte amb Polydor, on van gravar el seu primer treball.És a dir, que van abandonar el segell petit que els havia apadrinat per pasar a multinacional que tenia The Jam o Siouxie and the Banshees. De fet, pràcticament totes les cançons de You Can’t Hide Your Love Forever són de l’època de Postcard, així que el que van fer van ser regravar-les i afegir-hi un parell de noves cançons, entre elles una versió de Love Love Love de Al Green –proposada per la discográfica-.

Un dels punts forts de Orange Juice eren unes lletres romàntiques, melancòliques i cíniques, guitarres cristal·lines, vents i un toc northern soul, que fan que es consideri aquest disc com el punt d’inici de l’indie, i que converteixen Orange Juice en els pares espirituals de molts grups que vindrien en els anys posteriors, com per exemple els Smiths. Però més enllà d’estils, el que està clar és que You Can’t Hide Your Love Forever és un dels discos de debut més importants dels 80, com a mínim.

Tot i el rotund èxit creatiu que va suposar el seu debut, el pas d’una discográfica petita a una multinacional com Polydor no va tenir el resultat esperat en un principi, ja que You Can’t Hide Your Love Forever no va tenir un gran èxit, i no va ser fins el seu segon treball, Rip it Up, que van aconseguir introduirse en un públic més majoritari.

Abans d’aquest èxit amb Rip it Up, les tensions internes al grup havien fet que James Kirk i el batería Steven Daly abandonéssin Orange Juice. De fet, el grup va tenir en els següents anys molts canvis de formació, mantenint-se Edwyn Collins sempre al davant de les operacions, però sense aconseguir tenir una banda estable. Finalment l’any 85 i després del fracàs comercial del seu tercer treball, van ser expulsats de Polydor i Collins va anunciar la dissolució de Orange Juice.

Però com la moda de resucitar grups està a l’ordre del dia, sembla que Collins s’ha decidit a fer reviure a Orange Juice, com a mínim per fer alguns concerts a Glasgow. S’haurà d’esperar per saber si aquest retorn és només per fer uns pocs concerts o si s’embarquen en una gira més àmplia. Edwyn Collins mai ha abandonat el món de la música i ha tingut una carrera en solitari amb bastant d’èxit (sobretot amb aquell tema dels 90 que es deia Girl Like You), però és cert que la tornada de Orange Juice és una doble bona noticia perque també vol dir que Collins està bastant recuperat de la doble hemorràgia cerebral que va patir el 2005 i que va estar a punt d’acabar amb la seva vida.

ROOTS & OBAMA II



Dilluns parlavem d´un oportunitat històrica i avui, divendres, parlem d´una gran resposabilitat. Barack Obama ha estat escollit president dels EUA i s´enfronta a una situació complicada. Tot i això, la primera etapa, ser el primer president de raça negra (de mare blanca en el seu cas) dels Estats Units ja és un fet.

Per il.lustrar aquest esdeveniment, vam punxar un tema composat pel geni de Nova Orleáns, Allen Toussaint (del que segur ens ocuparem un altre dia) que va ser enregistrat el 1973 en el disc de debut de les Pointer Sisters, cuatre germanes que amb aquest album van encetar una carrera de més de trenta anys, amb tot tipus d´aventures i registres. Yes We Can Can!



Una altra consequència de les eleccions nordamèricanes serà que un dels pitjors dimonis que ha conegut el mon deixarà la seva situació de poder. Un personatge que, junt amb els seus complices, ens ha portat fins on estem ara.



Una de estrelles del segell Motown Records, que més brillaven el 1970 eren The Temptations. El gener de 1970 van treure un LP amb el títol “Psychedelic Shack”, on estava inclós el tema War. La gent, sobretot els que estaven contra la guerra de Vietnam, van começar a demanar que publiquessin el single pero els caps de la Motown no volien que les seves estrelles poguessin malmetre la seva imatge amb un tema tan compromés.

Van anunciar que treurien el single però van escollir un altre cantant per tornar a gravar la cançó. Edwin Starr venia d´una discográfica petita que havia estat comprada per Motown i havia tingut un exit relatiu, va dir que estaria encantat de fer el tema, el van publicar el juny d´aquell mateix any i va ser un hit absolut gràcies a la seva ràbia, el dramatisme i la intensitat que hi posava, tal com podem apreciar.



Edwin Starr va tenir alguns exits més, va marxar a viure a Anglaterra a mitjans dels setanta on va continuar la seva carrera amb algun tema disco i com a ICONA absoluta del circuit anglés de Northern Soul. Va morir el el 2003, curiosament pocs dies després de que comences l´ocupació nordamericana d´Irak.

AUDIO PROGRAMA #004 - 3 DE NOVEMBRE




Disponible per a descàrrega al següent link:

Buscant Jeff Mangum - 3/11/2008

PROGRAMA #004 - (3 DE NOVEMBRE)

Manel, el proper disc de capçalera


Avui a Buscant Jeff Mangum, tindrem quatre novetats ben sucoses: Karl Blau desde Anacortes, Manel des de Barcelona, Jay Reatard des de Memphis i Comet Gain des d'un punt inconcret entre Londres i Bordeus.

La secció de decibels estarà dedicada a la banda escocesa Orange Juice i el seu disc de debut "You Can't Hide Your Love Forever", editat el 1982.

La secció de Daniel Griso vindrà carregada d´esperança amb les Pointer Sisters, tacada de ràbia amb Edwin Starr i enlluernada de soulfunk dels setanta amb The Majestics i Bobby Holley.

Recordin, aquesta nit des de les 23h a Ràdio Ciutat Vella, 100.5FM.

"In my own time" de Karen Dalton: Una veu des del moll de l'os

Karen Dalton, la gran veu perduda del Village de NYC dels 1960’s, la resposta folk a Billie Holliday, com se l’ha anomenat més d’una vegada.

Dalton, nascuda a Enid, Oklahoma en una familia cherokee per part de mare, va marxar cap a Nova York vora el 1960. Aquesta procedència d’una petita ciutat del midwest la convertia, segons testimonis de l’època, en gairebé la única cantant del revival folk del Greenwich Village de NYC amb un background realment folk. Cal dir que la seva introducció a l’escena va ser pel seu propi peu, començant a tocar en carrers i places, i no descoberta o introduïda per algú ja instal·lat en el circuit de cafès i sales. De fet, en aquesta fotografia de la part inferior, datada al febrer de 1961, apareix cantant amb Bob Dylan i Fred Neill abans que aquests agaféssin rellevància mediàtica, rellevància que Karen Dalton mai va tenir, almenys en vida.

Això va ser en part perquè la seva veu, repetim, molt sovint comparada amb la de Billie Holiday però més gangosa, era massa estranya per a les audiències pop de l’època. Per altra banda, les seves cançons sense càrrega política explícita no enganxaven als seguidors del folk esquerranós . També va influir el fet que Dalton no va enregistrar un disc fins el 1969, quan duia des de principis de dècada en el circuit musical duent una vida força nòmada per petits locals de tot Estats Units. Aquest primer disc va ser "It's So Hard to Tell Who's Going to Love You the Best", gravat en una sola sessió i la majoria de cançons en una sola presa. Tot i que Dalton no es sentia còmode en l’estudi, el 1971 va arribar un segon disc, “In my Own Time”.

Produït per Harvey Brooks, que havia tocat el baix en el Highway 61 revisited de Bob Dylan, “In My Own Time” reuneix estándards del soul com When a Man Loves a Woman, temes d’arrel clarament blues, cançons populars i alguna aportació de compositors del moment com Richard Manuel de The Band que li cedeix “In A Station”. Si el primer treball es va gravar a correcuita, gairebé sense que la pròpia Dalton s’adonés que estava tocant per a un disc, aquest segon intent es va fer tal com diu el títol, al seu propi ritme, buscant la millor presa, no a nivell tècnic sinó la que en aquell moment es va percebre com a més espontània, com a més honesta. Dalton mostrava a part d’una enigmàtica i fascinant tesitura vocal, una més que solvent habilitat amb la guitarra Gibson de 12 cordes i amb el banjo de màstil llarg.

No cal dir que, tot i la meticulositat amb la que es va treballar, l’àlbum va vendre menys còpies de les esperades. La personalitat introvertida i difícil de Dalton, junt amb la seva adicció a certes substàncies, es va incrementar després del segon fracàs comercial, i es va anar allunyant de la música. No es va sentir amb forces per lluitar en un món que no entenia i que sentia que no l’entenia a ella.El que segueix s’aparta ja més de les dades concretes però sembla que el fracàs artístic, el sentimental i els problemes relacionats amb el consum i la venda de drogues serien la malaurada tònica dominant durant els anys següents. Tot plegat va acabar, després d’una vida de rodamón, amb una Karen Dalton vivint en la indigència pels carrers de Nova York i amb una mort prematura, amb només 55 anys.

La vida de Karen Dalton és, doncs, una més d’entre les històries d’artistes maleïts que en vida no aconsegueixen el reconeixement que generacions posteriors li otorguen. En el cas de la nostra protagonista d’avui, la modesta reivindicació va arribar amb la reedició que el petit segell Light in the Attic va fer d’aquest LP, amb un packaging molt acurat amb fotos inèdites i textos de Lenny Kaye, Nick Cave i Devendra Banhart. El propi Banhart ha reconegut sovint que deu força al llegat de Dalton, i la seva influència es pot rastrejar en moltes cantants americanes de folk com Joanna Newsom, Josephine Foster, Alela Diane o Tiny Vipers. L’oient actual es sent reconfortat per la bellesa dramàtica de les seves cançons i contràriament a la idea amb que Karen Dalton se’n va anar a l’altre barri, la seva carrera va pagar molt la pena.