L'Enciclopèdia Musical de Kalaupapa (1 de desembre de 2008): Jerry Byrd

A mitjans dels anys 30 del segle XX, en mig d’una crisi similar a la que estan patint vostès ara, Ernest Beaumont muntava a Hollywood el Don the Beachcomber, literalment Don el Rodamón, un bar ple de referents polinesis que donaria el tret de sortida a la moda tiki. Sense moure’ns del Estats Units però en un context geogràfic una mica menys pop, i segurament bastant més auster, ( imaginin-s’ho com un capítol de Carnivale, tot ple de pols i misèria) un jove anomenat Jerry descobria en un misteriós espectacle ambulant un instrument que li canviaria la vida.
L’instrument era la steel guitar, nascuda a finals del segle XIX a la illa de Oahu, i meravellosament, vagi’n vostès a saber com, en plena crisi dels anys trenta aquell invent va anar a parar a mans d’un jovenet d’Ohio. Jerry Byrd s’obsesionaria amb aquell instrument i canviaria la forma d’entendre i de tocar la steel guitar. Aquell xaval nascut a milers de quilòmetres de qualsevol illa seria un dels grans mestres de la música hawaiiana i potser el més gran intèrpret de l’instrument insular.

Amb 15 anys, Jerry es compra la seva primera steel guitar, una Spiegel complerta amb amplificador que li va costar 65 dòlars dels anys trenta. Ara una steel guitar normaleta costa entre dos mil i tres mil dòlars. No sabem a com sortiria el canvi a 70 anys vista però suposem que per Jerry seria una inversió.
S’ha de dir que Jerry Byrd va inventar un acord per steel guitar, el C6, que ara és un estàndard de l’instrument. Una mena d’emblema per la musica hawaiana. El debat darrera de la creació d’aquest tuning ens pot recordar al que han mantingut des de sempre els grans rumberos d’aquest país en torn el Ventilador. Qui el va inventar? Peret? El Pescailla? Un gitano anònim? Joan Clos? En realitat, a dia d’avui no hi ha dubte de que aquest C6 en qüestió se’l va inventar el nostre benvolgut Jerry Byrd.

Potser perquè no tenia més remei, perquè havia de guanyar-se la vida com fos o perquè al mig dels foscos anys 30, Hawaii encara sonava raro, Byrd es va guanyar els primers quartos amb el country. Malgrat tot va afegir un so distintiu al country que va fer que tots els músics del moment giressin el cap per veure qui era que tocava aquella taula peculiar, amb aquell so lànguid i sensual.
Amb els anys, però, i a força de concerts i gravacions com a solista, Jerry Byrd va demostrar que lo seu era la música del paradís illenc i va llaurar-se una carrera amb interpretacions dignes del rei Kame-Hame-Ha I. Era el mestre del mai tai i l’aloha, el Mestre del Toc i el To, com aviat va arribar a ser conegut. Byrd va ser, de fet, el primer músic en entrar a la Steel Guitar Hall of Fame

L’any 1972 s’estableix definitivament a Honolulu, en ple auge mundial del pedal steel guitar. Byrd es va prometre a ell mateix que mai tocaria aquesta versió refinada del seu instrument. Era potser una mostra més d’amor per les coses velles, com quan afirmà que ell no en sabia res de música electrònica. El que és indubtable, i alhora admirable, és que des de les llunyanes terres d’Ohio, Byrd esdevingué mestre del instrument hawaià per excel·lència a la mateixa illa que el va veure néixer.