L'estratègia de la desaparició. "In an aeroplane over the sea" de Neutral Milk Hotel

"And one day we will die and our ashes will fly from the aeroplane over the sea"

Jeff Mangum es va donar a conèixer com a líder de Neutral Milk Hotel, banda assentada a Athens, Georgia, en el si del col·lectiu Elephant6, dedicat desde la década dels noranta a redefinir el pop psicodèlic d’inspiració sixties.

Després d’un primer disc publicat el 1996, i titulat “On Avery Island”, que apuntava una personalitat rotunda sense acabar de concretar-se en un treball del tot rodó, dos anys després arribaría el disc que avui ens ocupa.

Mangum era un tipus reservat, amb formació en el camp de les Belles Arts, que un bon dia, en una d’aquelles accions aparentment banals però al capdavall decisives, va entrar en una llibreria i es va endur un exemplar de “El Diari d’Ana Frank”. La lectura de les experiències de la noia durant l’holocaust el va obsessionar fins al punt de privar-lo de moltes hores de son. Aquesta obsessió el va portar a escriure cançons que, de manera més o menys explícita, versaven sobre la historia d’Ana Frank. Es tractava de temes de tall íntim als que, no obstant, la intensitat de la seva veu i la èpica de baixa fidelitat de la banda conferien un dramatisme enigmàtic però potentíssim. A l’enigma ajudava l’abundància d’imatges críptiques, de tall psicodèlic i inspiració en el món de, entre altres, Lewis Carroll. A “Holland, 1945”, per exemple, apareixen noies nascudes amb roses als ulls i pianos en flames. I tot això, recordem-ho, parlant d’Ana Frank.

Quan el disc es va publicar va tardar una mica a rebre reconeixement. Cal recordar que es tractava de 1998, l’era dels blogs encara no havia arribat, i llavors les coses no succeïen amb la rapidesa d’ara. Però quan algunes revistes van començar a fer-li cas uns mesos després, Jeff Mangum ja tenia un peu i mig fora de l’esfera pública. La prensa va començar a sol·licitar entrevistes però el nostre home s’hi va negar el màxim possible. Els REM van oferir a la banda a obrir els seus concerts però la resposta va ser un altre no. Poc a poc, però amb decisió, Mangum va portar a terme una estratègia de desaparició que encara avui pràcticament perdura. L’única concessió registrada als mitjans va ser una conversa que va mantenir l’any 2002 amb la revista on line Pitchfork on explicava els seus motius, els seus dimonis.

Mangum deia que després de la publicació de In an Aeroplane Over the Sea, va entrar en un període en que les seves consideracions més bàsiques sobre la realitat es van desmuntar. Un d’aquest pressupòsits, explica, era que la música li havia de servir per a combatre els seus fantasmes. Al veure que això no era així, al comprobar que l’art i la bellesa no podien eixugar tot el que hi ha de mesquí, se li va fer imposible posar-se a treballar en un altre disc.

Va pasar un temps viatjant pel món, fins i tot va passar una temporada en un monestir. Entre les poques activitats que se li coneixen d’aquest període hi ha la publicació de gravacions de camp de folk búlgar que pressumptament va enregistrar el propi Mangum. També la participació sota el nom de Jefferson en un programa de ràdio de New Jersey… fins que algún oient va descobrir la seva identitat, i va tornar a desaparèixer. De tant en tant ha irromput per sorpresa en concerts de bandes amigues per a fer corus en una cançó, però ha seguit sempre refusant entrevistes i ofertes per a publicar la seva propia música.

Actualment, l’únic que es té més o menys per cert és que viu a Nova York, està casat i duu una vida més o menys normal i més o menys feliç. I atenció, noticia d’última hora. Dissabte pasta, dia 11, va fer una breu aparició en un concert que membres d’ Elephant6 van oferir a Nova York.

Si algú creu saber com fer que aquest home torni al món de la música per la porta gran, que hi faci alguna cosa. O potser no. Potser val més fer cas al John Wayne de Liberty Valance i, entre la llegenda i la realitat, quedar-nos amb la llegenda.