"In my own time" de Karen Dalton: Una veu des del moll de l'os

Karen Dalton, la gran veu perduda del Village de NYC dels 1960’s, la resposta folk a Billie Holliday, com se l’ha anomenat més d’una vegada.

Dalton, nascuda a Enid, Oklahoma en una familia cherokee per part de mare, va marxar cap a Nova York vora el 1960. Aquesta procedència d’una petita ciutat del midwest la convertia, segons testimonis de l’època, en gairebé la única cantant del revival folk del Greenwich Village de NYC amb un background realment folk. Cal dir que la seva introducció a l’escena va ser pel seu propi peu, començant a tocar en carrers i places, i no descoberta o introduïda per algú ja instal·lat en el circuit de cafès i sales. De fet, en aquesta fotografia de la part inferior, datada al febrer de 1961, apareix cantant amb Bob Dylan i Fred Neill abans que aquests agaféssin rellevància mediàtica, rellevància que Karen Dalton mai va tenir, almenys en vida.

Això va ser en part perquè la seva veu, repetim, molt sovint comparada amb la de Billie Holiday però més gangosa, era massa estranya per a les audiències pop de l’època. Per altra banda, les seves cançons sense càrrega política explícita no enganxaven als seguidors del folk esquerranós . També va influir el fet que Dalton no va enregistrar un disc fins el 1969, quan duia des de principis de dècada en el circuit musical duent una vida força nòmada per petits locals de tot Estats Units. Aquest primer disc va ser "It's So Hard to Tell Who's Going to Love You the Best", gravat en una sola sessió i la majoria de cançons en una sola presa. Tot i que Dalton no es sentia còmode en l’estudi, el 1971 va arribar un segon disc, “In my Own Time”.

Produït per Harvey Brooks, que havia tocat el baix en el Highway 61 revisited de Bob Dylan, “In My Own Time” reuneix estándards del soul com When a Man Loves a Woman, temes d’arrel clarament blues, cançons populars i alguna aportació de compositors del moment com Richard Manuel de The Band que li cedeix “In A Station”. Si el primer treball es va gravar a correcuita, gairebé sense que la pròpia Dalton s’adonés que estava tocant per a un disc, aquest segon intent es va fer tal com diu el títol, al seu propi ritme, buscant la millor presa, no a nivell tècnic sinó la que en aquell moment es va percebre com a més espontània, com a més honesta. Dalton mostrava a part d’una enigmàtica i fascinant tesitura vocal, una més que solvent habilitat amb la guitarra Gibson de 12 cordes i amb el banjo de màstil llarg.

No cal dir que, tot i la meticulositat amb la que es va treballar, l’àlbum va vendre menys còpies de les esperades. La personalitat introvertida i difícil de Dalton, junt amb la seva adicció a certes substàncies, es va incrementar després del segon fracàs comercial, i es va anar allunyant de la música. No es va sentir amb forces per lluitar en un món que no entenia i que sentia que no l’entenia a ella.El que segueix s’aparta ja més de les dades concretes però sembla que el fracàs artístic, el sentimental i els problemes relacionats amb el consum i la venda de drogues serien la malaurada tònica dominant durant els anys següents. Tot plegat va acabar, després d’una vida de rodamón, amb una Karen Dalton vivint en la indigència pels carrers de Nova York i amb una mort prematura, amb només 55 anys.

La vida de Karen Dalton és, doncs, una més d’entre les històries d’artistes maleïts que en vida no aconsegueixen el reconeixement que generacions posteriors li otorguen. En el cas de la nostra protagonista d’avui, la modesta reivindicació va arribar amb la reedició que el petit segell Light in the Attic va fer d’aquest LP, amb un packaging molt acurat amb fotos inèdites i textos de Lenny Kaye, Nick Cave i Devendra Banhart. El propi Banhart ha reconegut sovint que deu força al llegat de Dalton, i la seva influència es pot rastrejar en moltes cantants americanes de folk com Joanna Newsom, Josephine Foster, Alela Diane o Tiny Vipers. L’oient actual es sent reconfortat per la bellesa dramàtica de les seves cançons i contràriament a la idea amb que Karen Dalton se’n va anar a l’altre barri, la seva carrera va pagar molt la pena.

0 comentarios: