Morts Esquivel, Xavier Cugat, Percy Faith i Frank Pourcel, potser un dels pocs directors d’orquestra consagrats que han sobreviscut l’època daurada de l’easy listening sigui Edmundo Ros. Amb 98 anys, aquest músic de Trinitat i Tobago que va obviar el calypso per dedicar-se a la música de la jet-set, viu entre nosaltres a la petita vila de Xàbia, Alacant.
De mare veneçolana i pare escocès, va optar per Anglaterra enlloc dels Estats Units per desenvolupar-se com a músic i fer carrera envoltat de luxe i bohèmia d’alt standing. Aprengué música a l’Acadèmia Reial però va preferir saltar ben d’hora de les composicions clàssiques a la música popular d’arrel llatina, per fer moure cuixes a aristòcrates i burgesos a localets londinencs chic a ritme de rumba, mambo i cha-cha-chà.
A començaments dels cinquanta i en metàl•lic, Ros adquireix el freqüentadíssim Coconut Grove, a on dirigia l’orquestra des d’anys enrere i a on es reunien selectes masses per gaudir de les seves versions de Cachita, Malagueña o The Wedding Samba. D’aquest últim single, gravat amb Decca, va vendre més de tres milions de còpies i amb ell arribà al número 16 de les llistes nord-americanes.
Als anys setanta, ell i la dona baixen cap el sud i romanen a Alacant fins a dia d’avui. L’any 94, amb vuitanta quatre anys de l’ala dona el seu últim recital i el març del 2001, culminant una història d’èxits i adaptacions fàcils d’escoltar, rep a mans de la seva alumna de ball l’Ordre de l’Imperi Britànic.