BJM 3#09

Aquí trobaran merry melodies d'ahir i avui, amb moltes novetats, un monogràfic preciós sobre Camper van Beethoven i informacions imprescindibles sobre el vulcanià que més versions de Johnny Cash ha interpretat.

Descàrrega 3#09

Bona escolta.

Napoleon XIV i el dia que el van venir a buscar, ha, haaa

L’any 1966 un individu anomenat Jerry Samuels, novaiorquès de 28 anys, productor musical d’èxit, va perdre definitivament el seny, va gravar un single, va ser tercer a la Billboard Hot 100, va vendre un milió de còpies, va guanyar el disc d’or, va gravar un disc amb alguna cançó més editat per la Warner i va desaparèixer. Va desaparèixer… o va passar la resta de la seva vida a un manicomi d’on no va surtir mai més. No està del tot clar. Amb vostès, Napoleó XIV, el Manolo Kabezabolo de la costa est.




La cançó que el va fer famós és la crònica del dia que els del sanatori van venir a endur-se’l, ha, haaa. La raó del seu mal tampoc no quedà massa clara, tot i que tot fa pensar que Napoleó va ser un home despitat, abandonat cruelment per la seva amant o pel seu gos.

La cara B del single, Yawa Em Ekat Ot Gnimoc Er'yeht; la versió de Josephine XIV del dia dels fets, en una sort d’efecte rashomon musical anomenada I'm Happy They Took You Away, o They're Coming to Get Me Again, la nova versió de la cançó gravada l’any 90, completen l’obra musical del geni boig de Nova York.

El disc

Programa 2#36 - 21 de juny

Aquí va el programa d'ahir, 21 de juny, amb un Jep i Decibels sobre el You Turn Me On de Beat Happening, unes quantes novetats i nova entrada de l'enciclopèdia de Kalaupapa dedicada a la Pochonbo Electronic Ensemble.

Juche!

Descàrrega aquí

Programa 2#34 - 7 de juny

Us deixem un programa completet, amb novetats, un monogràfic dedicat a la banda de Boston Papas Fritas i una immersió kalaupapera en el món d'Ivan Mládek.




















Disfrutin el programa.
Descàrrega aquí

AUDIO PROGRAMA #034 - 29 DE JUNY

Aqui teniu el link de descàrrega del programa #034. El monogràfic està dedicat a The Lucksmiths i Kalaupapa ens parla de Tahití, de la mà de Terorotua and his Tahitians.

AUDIO PROGRAMA #032 - 15 DE JUNY

Heus aquí l'enllaç del programa 32. Amb novetats, un monogràfic dedicat als Beastie Boys i Kalaupapa parlant dels Lecuona Cuban Boys.

L'Enciclopèdia Musical de Kalaupapa (19 de gener de 2008): Edmundo Ros

100 anys remenant culs aristocràtics

Morts Esquivel, Xavier Cugat, Percy Faith i Frank Pourcel, potser un dels pocs directors d’orquestra consagrats que han sobreviscut l’època daurada de l’easy listening sigui Edmundo Ros. Amb 98 anys, aquest músic de Trinitat i Tobago que va obviar el calypso per dedicar-se a la música de la jet-set, viu entre nosaltres a la petita vila de Xàbia, Alacant.

De mare veneçolana i pare escocès, va optar per Anglaterra enlloc dels Estats Units per desenvolupar-se com a músic i fer carrera envoltat de luxe i bohèmia d’alt standing. Aprengué música a l’Acadèmia Reial però va preferir saltar ben d’hora de les composicions clàssiques a la música popular d’arrel llatina, per fer moure cuixes a aristòcrates i burgesos a localets londinencs chic a ritme de rumba, mambo i cha-cha-chà.

Arrel d’un escandalós divorci high-class –els temps han anat canviant- Ros aparegué a les portades dels diaris, esmentat per una de les parts afectades de la parella, no sabem ben bé si per culpa de la seva música embriagadora o per les seves illenques dots de seducció. Aquest affaire i els exitosos shows de varietats de la BBC feren d’ell un músic d’èxit. Poc temps després esdevindria el músic favorit de la família reial britànica, fins al punt de gaudir del dubtós honor d’ensenyar a l’actual reina tot el que suposadament sap de danses populars i moviments sincopats de clavícula. La reina mare n’era una gran fan, això si.

A començaments dels cinquanta i en metàl•lic, Ros adquireix el freqüentadíssim Coconut Grove, a on dirigia l’orquestra des d’anys enrere i a on es reunien selectes masses per gaudir de les seves versions de Cachita, Malagueña o The Wedding Samba. D’aquest últim single, gravat amb Decca, va vendre més de tres milions de còpies i amb ell arribà al número 16 de les llistes nord-americanes.

Als anys setanta, ell i la dona baixen cap el sud i romanen a Alacant fins a dia d’avui. L’any 94, amb vuitanta quatre anys de l’ala dona el seu últim recital i el març del 2001, culminant una història d’èxits i adaptacions fàcils d’escoltar, rep a mans de la seva alumna de ball l’Ordre de l’Imperi Britànic.

L'Enciclopèdia Musical de Kalaupapa (1 de desembre de 2008): Jerry Byrd

A mitjans dels anys 30 del segle XX, en mig d’una crisi similar a la que estan patint vostès ara, Ernest Beaumont muntava a Hollywood el Don the Beachcomber, literalment Don el Rodamón, un bar ple de referents polinesis que donaria el tret de sortida a la moda tiki. Sense moure’ns del Estats Units però en un context geogràfic una mica menys pop, i segurament bastant més auster, ( imaginin-s’ho com un capítol de Carnivale, tot ple de pols i misèria) un jove anomenat Jerry descobria en un misteriós espectacle ambulant un instrument que li canviaria la vida.
L’instrument era la steel guitar, nascuda a finals del segle XIX a la illa de Oahu, i meravellosament, vagi’n vostès a saber com, en plena crisi dels anys trenta aquell invent va anar a parar a mans d’un jovenet d’Ohio. Jerry Byrd s’obsesionaria amb aquell instrument i canviaria la forma d’entendre i de tocar la steel guitar. Aquell xaval nascut a milers de quilòmetres de qualsevol illa seria un dels grans mestres de la música hawaiiana i potser el més gran intèrpret de l’instrument insular.

Amb 15 anys, Jerry es compra la seva primera steel guitar, una Spiegel complerta amb amplificador que li va costar 65 dòlars dels anys trenta. Ara una steel guitar normaleta costa entre dos mil i tres mil dòlars. No sabem a com sortiria el canvi a 70 anys vista però suposem que per Jerry seria una inversió.
S’ha de dir que Jerry Byrd va inventar un acord per steel guitar, el C6, que ara és un estàndard de l’instrument. Una mena d’emblema per la musica hawaiana. El debat darrera de la creació d’aquest tuning ens pot recordar al que han mantingut des de sempre els grans rumberos d’aquest país en torn el Ventilador. Qui el va inventar? Peret? El Pescailla? Un gitano anònim? Joan Clos? En realitat, a dia d’avui no hi ha dubte de que aquest C6 en qüestió se’l va inventar el nostre benvolgut Jerry Byrd.

Potser perquè no tenia més remei, perquè havia de guanyar-se la vida com fos o perquè al mig dels foscos anys 30, Hawaii encara sonava raro, Byrd es va guanyar els primers quartos amb el country. Malgrat tot va afegir un so distintiu al country que va fer que tots els músics del moment giressin el cap per veure qui era que tocava aquella taula peculiar, amb aquell so lànguid i sensual.
Amb els anys, però, i a força de concerts i gravacions com a solista, Jerry Byrd va demostrar que lo seu era la música del paradís illenc i va llaurar-se una carrera amb interpretacions dignes del rei Kame-Hame-Ha I. Era el mestre del mai tai i l’aloha, el Mestre del Toc i el To, com aviat va arribar a ser conegut. Byrd va ser, de fet, el primer músic en entrar a la Steel Guitar Hall of Fame

L’any 1972 s’estableix definitivament a Honolulu, en ple auge mundial del pedal steel guitar. Byrd es va prometre a ell mateix que mai tocaria aquesta versió refinada del seu instrument. Era potser una mostra més d’amor per les coses velles, com quan afirmà que ell no en sabia res de música electrònica. El que és indubtable, i alhora admirable, és que des de les llunyanes terres d’Ohio, Byrd esdevingué mestre del instrument hawaià per excel·lència a la mateixa illa que el va veure néixer.

L'Enciclopèdia Musical de Kalaupapa (10 de novembre de 2008): el Humppa

El humppa és un estil de música finlandès, que sona a polka, i que segons la wikipedia està emparentat amb el jazz i a foxtrot. És també el ball que es balla quan sona aquesta música tant divertida. Tot i que els finesos han acabat per fer servir la paraula humppa com a genèric per qualsevol ball social: mirin si es popular aquesta musiqueta.
El mateix mot Humppa se l’inventa un locutor de ràdio, anomenat Antero Alpola a la dècada dels cinquanta. De fet el treu d’Alemanya, d’una Oktoberfest, en la que les bandes de música toquen una música molt rítmica ideal per fer baixar la birra. Aquell so, els alemanys allà presents l’anomenaven oompa... En realitat, oompa és només una onomatopeia que intenta imitar el so de la tuba. Un cop Alpola dona la idea, els finlandesos de seguida l’adopten com a etiqueta per a la seva pròpia música de borratxera. El humppa és, doncs, un estil recent; emparentat amb la polka i amb altre músiques tradicionals però relativament recent.
Com podran comprovar és una música molt ràpida, que es sol tocar de 250 a 280 pulsacions per minut. És ballable independentment de la postura i la situació de l'oient, vagi lo borratxo que vagi. Per desconeguts processos químics vinculats al fred, és complicat que un finlandès no alegri la cara quan els musics toquen. Segurament per això és tan popular.

Eläkeläiset

Eläkeläiset és una banda de pop humppa molt coneguda a Finlàndia, però també a Alemanya, que es dedica a fer versions de temazos pop-rock molt i molt comercials i molt i molt coneguts: Barbie Girl d’Acqua, Jump de Van Halen, London Calling de The Clash... Aquesta gent són l’Onni Waris als teclats, el Martti Waris al baix, el Kristian Voutilainen a la bateria, el Lassi Kinnunen a l’acordió i el Petteri Halonen als teclats i a la guitarra. Tots canten i fans cors. Per la seva actitud musical i per la seva relació gairebé morbosa amb l’alcohol, tenen molta tirada entre els jevis i toquen sovint a festivals de metal. Han tocat fins i tot al festival de Wacken, meca europea del gènere.

UN DISC

L'Enciclopèdia Musical de Kalaupapa (27 d'octubre de 2008): Trini Lopez

Trini Lopez té nom de tertuliana de programa del cor però és un artista de Texas, famós probablement per les seves versions de La Bamba, Lemon Tree o If I Had a Hammer. És un dels cantants dels EUA d’arrel hispana que millor ha sabut alternar el repertori llatí, el repertori mexicà, les ranxeres no iugoslaves, amb el rock més pròpiament americà... és clarament un fill de Texas amb el toc high-class que dona Dallas, i del que només uns pocs privilegiats més com el seu amic Larry Hagman han pogut gaudir.

Trinidad Lopez va néixer a Dallas, a una família de mexicans pobres. La llegenda diu que el pare de Trini, Trinidad Lopez II, li va fotre una tunda guapa al seu fill per ajuntar-se amb nois dolents del barri. Sembla ser que es va passar perquè amb un atac de mala consciència va acabar comprant-li una guitarreta de dotze dolars i va ensenyar el petit Trini a tocar. Això va ser el començament d’una història brillant i encara ara el nostre cantant mexicà assegura que una surra va canviar la seva vida.


Maltractament de 6 cordes


Després de tocar als carrers i estrenar-se al Cipango Club de Dallas, Trini arriba a Cincinatti on gravarà el seu primer single, The Right to Rock. Sembla ser que quan el productor li exigeix que es canvïi el seu exòtic cognom per alguna cosa més brillant i més americana, Trini Lopez s’infla d’orgull familiar i recordant la santa mà del seu pare, es nega a canviar-se’l. Amb l’amenaça de marxar per la porta si no és com Trini diu, el productor acaba acceptant i Lopez es queda Lopez.


Trini va acabar sent molt amic de Buddy Holly, abans de que a aquest li donés per jugar amb avions. Després del dia que va morir la música, Els Crickets, l’antiga banda de Buddy, va oferir a Trini marxar cap a Hollywood per ser el seu cantant i líder. Com que al nostre amic li va fer pal agafar un avió, es va mamar ell solet els dos mil quilometres fins Los Angeles, amb una furgoneta on duia escrit Trini Lopez i el seu Combo a cada costat. En arribar, Els Crickets van dir-li que preferien gaudir dels seus royalties i Trini, afamat, es va convertir en solista.


Trini no va enfonsar-se i va arribar a fer-se prou popular movent el cul i el barret al PJ’s, el local nocturn que el va portar a la seva glòria particular. Sembla ser que va ser allà on va conèixer el seu admirat Sinatra que de seguida el va voler contractar pel seu propi segell, Reprise Records. D’aquí en endavant tot van ser èxits originals com Kansas City, Angelito o This Land is Your Land, un conegut tema de Pete Seeger.


Sammy Davis Jr. al WC, ves a saber fent què


No és massa sorprenent que un home tan bonic i simpàtic com Trini acabés sent actor. Pel·lícules com Marriage on the Rocks, A Poppy is Also a Flower o Antonio el van fer un sòlid actor de segona fila. Segurament La Bamba, de l’any 1987, va ser el film que el va fer més feliç... tot i que estava inspirada en Ritchi Valens, això va permetre que Trini es fes un fart d’interpretar-la per tota nord-Amèrica, amb la seva gràcia tan llatina i amb el seu barret estranyament cordobès que tant ens agrada als fans de Trini.



Fins el barret de gruppies


Trini és un bon tio. Trini sol dir que és maco ser important però és més important ser maco. Això ens agrada tant com el fet que Trini sigui fermament americà, una mica mexicà però molt i molt americà.



Trini Lopez, un home de casa seva

L'Enciclopèdia Musical de Kalaupapa (13 d'octubre de 2008): Yu-mex

En acabar la Segona Guerra Mundial, la Iugoslavia socialista del Mariscal Tito, que es va desempallegar de l'enemic nazi sense massa ajuda exterior, trenca relacions amb la URSS, decideix com Sinatra fer les coses a la seva manera i renega dels avorrits referents culturals soviètics, plens de realisme tediós i de discurs hegemònic stalinista.
Com que tampoc és qüestió de recórrer a les deixalles capitalistes de Carl Barks, Tito troba en el Mèxic priista un bon productor de referents audiovisuals per importar i difondre entre els eslaus del sud, famolencs d'oci i de discurs. Les apassionants pel·lícules mexicanes d'aventura, drama i exaltació revolucionària comencen a arribar amb força als cinemes iugoslaus i esdevenen, en plena dècada dels anys 50, una veritable moda de masses, amb els seus barrets, els seus paisatges desèrtics i, per damunt de tot, les seves emotives i divertidíssimes ranxeres.
El yu-mex, nom possible d'aquest gènere eminentment iugoslau, amb les seves conegudes melodies i la seva sonoritat misteriosa, es converteix per dret en un dels fenòmens musicals més intrèpids de l'Europa de la Guerra Freda i, sense dubte, en un element clau per entendre les dinàmiques culturals dels països no alineats.

Heus aquí el Mama Juanita de la banda de yu-mex El Niño (format m4a), un bonic exemple de ranxeres iugoslaves post-comunistes.


Disc
Pàgina web de El Niño
Més informació entorn el yu-mex