Hoy se cumplen cincuenta años del accidente de avioneta que acabó con la vida de tres jóvenes estrellas del rock and roll: Buddy Holly, Big Bopper y Ritchie Valens. Fue el súbito punto y final deunas carreras más que prometedoras en los albores de la era pop.
En ocasiones es mejor no tener buena suerte. Y si no que se lo pregunten a Tommy Allsup, guitarrista de la banda de Buddy Holly, que perdió a cara o cruz con Ritchie Valens un puesto en una avioneta que se acabó estrellando a los pocos minutos de despegar. Bendita derrota. O bendita racaneria, debió pensar Dion DiMucci, de Dion & The Belmonts, que no se subió porque no consideró oportuno gastarse 36 dólares en un trayecto hasta la ciudad de la próxima actuación.
Como se puede comprobar, a finales de los años cincuenta, la organización de las giras era mucho más pedestre que en la actualidad. La que nos ocupa, el Winter Dance Party, ofrecía un suculento programa cuádruple con Buddy Holly & His Crickets, Ritchie Valens, Big Bopper y Dion & The Belmonts que pretendía recorrer 24 ciudades del midwest estadounidense en tan solo tres semanas. Todo ello, con el problema añadido de una mala gestión de la agenda, que a menudo obligaba a desplazarse más 300 kilómetros de una ciudad a otra para, al día siguiente, retroceder otros 200 en sentido contrario. Por si no fuera suficiente, la calefacción del autobús que llevaba los músicos se estropeó poco después de empezar, y cada traslado por parajes a varios grados bajo cero se convertía en casi una epopeya. Hasta el punto que Carl Bunch, batería de The Crickets, tuvo que ser hospitalizado por síntomas de congelación en un pie.
Ante tal panorama, y tras la actuación de 2 de febrero de 1959 en el Surf Ballroom de Clear Lake, Iowa, Buddy Holly sugirió a su banda fletar una avioneta para llegar a la próxima parada de la gira: Moorhead, Minnesota. Big Bopper (de nombre real Jiles Perry Richardson Jr.) empezaba a padecer de la gripe, así que la idea de reducir la duración del viaje y ahorrarse subir al bus le sedujo completamente y pidió al cricket Waylon Jennings si podía ocupar su asiento. Jennings accedió. Valens, que nunca había viajado en avioneta, también sintió curiosidad por la aventura y, como solo cabían tres personas además del piloto, protagonizó con Allsup el episodio de la moneda al aire comentado con anterioridad.
Lo que sigue tiene poca historia: unas condiciones climáticas deplorables, con nieve, y un error del piloto llevaron a la aeronave a estrellarse en un campo de maíz helado a los pocos kilómetros de despegar. No hubo supervivientes.
La muerte de Buddy Holly, Ritchie Valens y Big Bopper causó un gran impacto en su época. Las dramáticas fotografías del accidente dieron la vuelta al mundo, Elvis Presley envió un telegrama de condolencia desde Alemania. Al funeral de Holly acudieron numerosos artistas y disc jockeys del momento, su féretro fue llevado por sus antiguos compañeros de The Crickets y por Phil y Don, de los Everly Brothers. Además de la tragedia personal que supone la pérdida de cuatro hombres jóvenes (Ritchie Valens no había cumplido los 18 años), se truncaron también tres carreras musicales que empezaban a ser notorias en los albores de la era de la música popular tal y como la conocemos hoy.
No en vano, Buddy Holly, tejano de nacimiento, está considerado a menudo como la primera gran estrella pop. Fue el primer artista de su época que, sin renunciar a su patrimonio cultural, –el country– y generacional – elrock and roll–, marcó un estilo en el que primaban la melodía y los arreglos sobre el ritmo. El esquema clásico, metódicamente repetido por millones de bandas de rock de todo el mundo desde entonces, de dos guitarras, bajo y batería, fue establecido y popularizado por The Crickets.
Ni de Ritchie Valens ni de Big Bopper se puede decir que fueron decisivos en la evolución de la música popular, aun así legaron unos cuantos hit singles memorables como La Bamba y Donna, el primero, y Chantilly Lace, el segundo. Años más tarde, en 1971, llegarían el éxito masivo de American Pie, de Don McLean, inspirada en el accidente de 1959 y al que eternizó como the day that music died (el día en que murió la música), y, claro, toda la mitificación que realiza la cultura popular alrededor de los personajes públicos fallecidos trágicamente a una edad temprana.
Pero esto ya es otra historia y, al menos en este caso, no rebaja un ápice las hazañas de unos jóvenes que contribuyeron decisivamente a cambiar la cultura occidental a golpe de rock and roll.
Borja Barbesà
(Artículo aparecido originalmente en el periódico Universal el 2 de febrero de 2008)
El día que murió la música
Disculpa
Últimament, Buscant Jeff Mangum està de pega. El passat dilluns 26 de gener no es va poder emetre el programa per impossibilitats tècniques alienes a l'equip del programa. Aquest dilluns, 2 de febrer, vam poder emetre però nous inconvenients ens van impedir enregistrar el programa. D'aquesta manera, lamentem informar que no el podrem penjar, ni en aquest blog ni en cap altre lloc, virtual o no.
Demanem disculpes per tots aquests inconvenients i us emplacem al proper dilluns que, si déu vol, tornarem a la normalitat i a la eficiència tècnica que fins ara caracteritzava aquesta empresa. Sigueu bons i segui buscant a Jeff Mangum.
prèvia programa #015 (26 de gener)
Avui, a Buscant Jeff Mangum, plantarem cara al vent amb una sel·lecció de novetats en la que avui –casualitat o no- primaran els 7”. Podrem sentir i escoltar a Darren Hayman, Vivian Girls, Ariel’s Pink Haunted Graffiti i The King Khan & BBQ Show.
A la part monogràfica ens aturarem a paladejar una de les obres mestres de mr. Bill Callahan: Red Apple Falls, un treball de 1997.
Per acabar, el Daniel Griso ens oferirá la seva ració quinzenal de música negra, amb la incògnita de si seguirà aprofundint en l’Spanish Harlem tal com va prometre fa dues setmanes o bé s’ha sentit intimidad pels nuyoricans.
The Shangri-Las: El millor girl group blanc
Els anys que van estar actives van gravar dos LP’s i multitud de singles, que com amb la majoria de grups de l ‘època i estil s’han anat recollint en infinitat de recopilatoris. La cantant i que era la més jove del grup, Mary Weiss, tenia 15 anys quan van començar, i potser per això la majoria de cançons parlen dels típics problemas adolescents: l’amor, la sensació d’incomprensió, la solitud, o com a I Can Never Come Home Anymore, d’una noia que marxa de casa per un noi i a la que l’orgull l’impedeix tornar.Però The Shangri-Las no eren el típic grup de noies dels 60s. Es caracteritzaven per barrejar la imatge d’innocència adolescent amb una imatge més dura. Segurament el fet d’haver nascut en un barri conflictiu de Queens (d’una tenda de Queens van treure el nom de Shangri-Las) va ser decisiu, i fins i tot en alguna de les gires van tenir algun petit problema amb la llei, com per exemple la detenció de Mary Weiss per possessió d’armes de foc. De fet aquesta imatge que donaven (un exemple és tota l’estètica de Leader of the Pack amb cuir i motoristes) van fer que alguns grups de l’emergent punk novaiorquès dels 70s les reivindiquessin com a referència, i per exemple Blondie o New York Dolls van fer versions de The Shangri-Las. De fet també actualment hi ha gent com Belle and Sebastian, Neko Case o Amy Winehouse que les cita com a influència.
Així doncs, és només sobre Mary Weiss que recau ara la tasca de recordar The Shangri-Las, un dels millors grups de pop (masculí o femení) dels 60.
L'Enciclopèdia Musical de Kalaupapa (19 de gener de 2008): Edmundo Ros
100 anys remenant culs aristocràtics
Morts Esquivel, Xavier Cugat, Percy Faith i Frank Pourcel, potser un dels pocs directors d’orquestra consagrats que han sobreviscut l’època daurada de l’easy listening sigui Edmundo Ros. Amb 98 anys, aquest músic de Trinitat i Tobago que va obviar el calypso per dedicar-se a la música de la jet-set, viu entre nosaltres a la petita vila de Xàbia, Alacant.De mare veneçolana i pare escocès, va optar per Anglaterra enlloc dels Estats Units per desenvolupar-se com a músic i fer carrera envoltat de luxe i bohèmia d’alt standing. Aprengué música a l’Acadèmia Reial però va preferir saltar ben d’hora de les composicions clàssiques a la música popular d’arrel llatina, per fer moure cuixes a aristòcrates i burgesos a localets londinencs chic a ritme de rumba, mambo i cha-cha-chà.
A començaments dels cinquanta i en metàl•lic, Ros adquireix el freqüentadíssim Coconut Grove, a on dirigia l’orquestra des d’anys enrere i a on es reunien selectes masses per gaudir de les seves versions de Cachita, Malagueña o The Wedding Samba. D’aquest últim single, gravat amb Decca, va vendre més de tres milions de còpies i amb ell arribà al número 16 de les llistes nord-americanes.Als anys setanta, ell i la dona baixen cap el sud i romanen a Alacant fins a dia d’avui. L’any 94, amb vuitanta quatre anys de l’ala dona el seu últim recital i el març del 2001, culminant una història d’èxits i adaptacions fàcils d’escoltar, rep a mans de la seva alumna de ball l’Ordre de l’Imperi Britànic.
AUDIO PROGRAMA #014 - 19 DE GENER
Ja està disponible per a descàrrega el programa del dia 19 de Gener. Com a novetats van sonar A.C. Newman, Kokoshca, The Pain of Being Pure at Heart i The Strange Boys.
A més, a Jep i Decibels vam repassar la història d'un dels millors girl groups de la història: The Shangri-Las, i el Dr. Kalaupapa ens va explicar la nit en la que va conèixer Edmundo Ros.
Link:
Buscant Jeff Mangum - 19/01/09
Rock'n roll with the modern lovers
Avui parlem d’un dels meus discos preferits, sobretot a l’hora d’espolsar-me de sobre una tarda avorrida i no especialment optimista. Després d’una intro instrumental que evoca música tradicional xinesa, la festa comença amb una injecció de moral com Ice Cream Man i a partir d’aquí és un no parar de somriure, de moure el cul, de fer anar els peus amunt i avall i de ganes de sortir corrents de casa, en pijama si fa falta, a celebrar per les places les propietats curatives del rocanrol. Això és, ni més ni menys, l’efecte de Rock And Roll with The Modern Lovers de l’any 1977, el tercer disc de la banda capitanejada per Jonathan Richman, un dels herois musicals personals.
El senyor Richman, bé el xaval Richman aleshores, era a finals dels 60 un bostonià boig per la Velvet Underground que va agafar els trastets i va arribar a NYC a fer fortuna musical. El que no és tant sabut és que Jojo va arribar a dormir unes nits a l’autobús que feien servir la Velvet per a anar de gira. O almenys això s’explica, i en cas de dubte, a BJM ens quedem amb l’astracanada.
A principi dels 70, Richman va ajuntar una banda amb l’alineació canviant i es van batejar com a The Modern Lovers. A pesar de la seva prematura fundació, no van poder treure el primer disc fins el 76, on el so era molt deudor de la Velvet, però que ja mostrava alguns dels trets definitoris de la seva obra, entre ells la obsessió per a les cançons de pintors: “Pablo Picasso” (després en vindran més...) i on es trobava el seu primer hit, “Roadrunner”.El segon tema que va tenir un fort impacte comercial fou un del disc que avui ressenyem: “Egyptian Reggae”, que, efectivament sona egipci i rítmicament és un reggae.
Si tal com hem dit, el primer disc sona a una Velvet lúdica i garatgera, Rock n’Roll with The Modern Lovers no enganya massa amb el nom i la seva inspiració majoritaria són els anys 50. Buddy Holly, Carl Perkins o Chuck Berry són reverenciats amb instruments acústics i esperit desarreglat en unes gravacions fetes en estudi però tocant tota la banda en directe i amb espai per a la improvisació sobretot en l’apartat vocal. Però en el disc hi ha més coses, com la ja esmentada intro xinesa, south american folk song, el Coomyah, una adaptació del jamaicà Desmond Dekker o rastres d’inspiració doo-woop.Tots els tòpics exagerats sobre el poder de la música, aquest disc els alimenta. Deixem, ni que sigui per una vegada, la mala literatura i passem-ho bé.
EN DIRECTE
http://wwww.radiociutatvella.es
