Rock'n roll with the modern lovers

Avui parlem d’un dels meus discos preferits, sobretot a l’hora d’espolsar-me de sobre una tarda avorrida i no especialment optimista. Després d’una intro instrumental que evoca música tradicional xinesa, la festa comença amb una injecció de moral com Ice Cream Man i a partir d’aquí és un no parar de somriure, de moure el cul, de fer anar els peus amunt i avall i de ganes de sortir corrents de casa, en pijama si fa falta, a celebrar per les places les propietats curatives del rocanrol. Això és, ni més ni menys, l’efecte de Rock And Roll with The Modern Lovers de l’any 1977, el tercer disc de la banda capitanejada per Jonathan Richman, un dels herois musicals personals.

El senyor Richman, bé el xaval Richman aleshores, era a finals dels 60 un bostonià boig per la Velvet Underground que va agafar els trastets i va arribar a NYC a fer fortuna musical. El que no és tant sabut és que Jojo va arribar a dormir unes nits a l’autobús que feien servir la Velvet per a anar de gira. O almenys això s’explica, i en cas de dubte, a BJM ens quedem amb l’astracanada.
A principi dels 70, Richman va ajuntar una banda amb l’alineació canviant i es van batejar com a The Modern Lovers. A pesar de la seva prematura fundació, no van poder treure el primer disc fins el 76, on el so era molt deudor de la Velvet, però que ja mostrava alguns dels trets definitoris de la seva obra, entre ells la obsessió per a les cançons de pintors: “Pablo Picasso” (després en vindran més...) i on es trobava el seu primer hit, “Roadrunner”.El segon tema que va tenir un fort impacte comercial fou un del disc que avui ressenyem: “Egyptian Reggae”, que, efectivament sona egipci i rítmicament és un reggae.

Si tal com hem dit, el primer disc sona a una Velvet lúdica i garatgera, Rock n’Roll with The Modern Lovers no enganya massa amb el nom i la seva inspiració majoritaria són els anys 50. Buddy Holly, Carl Perkins o Chuck Berry són reverenciats amb instruments acústics i esperit desarreglat en unes gravacions fetes en estudi però tocant tota la banda en directe i amb espai per a la improvisació sobretot en l’apartat vocal. Però en el disc hi ha més coses, com la ja esmentada intro xinesa, south american folk song, el Coomyah, una adaptació del jamaicà Desmond Dekker o rastres d’inspiració doo-woop.Tots els tòpics exagerats sobre el poder de la música, aquest disc els alimenta. Deixem, ni que sigui per una vegada, la mala literatura i passem-ho bé.