prèvia programa #015 (26 de gener)

Avui, a Buscant Jeff Mangum, plantarem cara al vent amb una sel·lecció de novetats en la que avui –casualitat o no- primaran els 7”. Podrem sentir i escoltar a Darren Hayman, Vivian Girls, Ariel’s Pink Haunted Graffiti i The King Khan & BBQ Show.

A la part monogràfica ens aturarem a paladejar una de les obres mestres de mr. Bill Callahan: Red Apple Falls, un treball de 1997.

Per acabar, el Daniel Griso ens oferirá la seva ració quinzenal de música negra, amb la incògnita de si seguirà aprofundint en l’Spanish Harlem tal com va prometre fa dues setmanes o bé s’ha sentit intimidad pels nuyoricans.

The Shangri-Las: El millor girl group blanc

The Shangri-Las era un grup format per les germanes Betty i Mary Weiss i les bessones Marge i Mary Ann Ganser i que van estar actives entre els anys 1963 i el 1968, guiades per la producció de Shadow Morton. S’ha de dir que sovint s’ha donat per suposat que The Shangri-Las eren un trio, ja que a la majoria d’imatges promocionals i concerts només hi sortien 3 d’elles, perque Betty Weiss es mantenía una mica al marge en tot el tema promocional i de gires. Tot i això, Betty sí que participava en la gravació de les cançons i fins i tot era la veu principal en algunes d’elles.

Els anys que van estar actives van gravar dos LP’s i multitud de singles, que com amb la majoria de grups de l ‘època i estil s’han anat recollint en infinitat de recopilatoris. La cantant i que era la més jove del grup, Mary Weiss, tenia 15 anys quan van començar, i potser per això la majoria de cançons parlen dels típics problemas adolescents: l’amor, la sensació d’incomprensió, la solitud, o com a I Can Never Come Home Anymore, d’una noia que marxa de casa per un noi i a la que l’orgull l’impedeix tornar.
Però The Shangri-Las no eren el típic grup de noies dels 60s. Es caracteritzaven per barrejar la imatge d’innocència adolescent amb una imatge més dura. Segurament el fet d’haver nascut en un barri conflictiu de Queens (d’una tenda de Queens van treure el nom de Shangri-Las) va ser decisiu, i fins i tot en alguna de les gires van tenir algun petit problema amb la llei, com per exemple la detenció de Mary Weiss per possessió d’armes de foc. De fet aquesta imatge que donaven (un exemple és tota l’estètica de Leader of the Pack amb cuir i motoristes) van fer que alguns grups de l’emergent punk novaiorquès dels 70s les reivindiquessin com a referència, i per exemple Blondie o New York Dolls van fer versions de The Shangri-Las. De fet també actualment hi ha gent com Belle and Sebastian, Neko Case o Amy Winehouse que les cita com a influència.

Actualment, la única que segueix en actiu al món de la música és Mary Weiss, que el 2007 va tornar amb un disc fet al costat de Reigning Sound, l’imprescindible Dangereous Game, i als concerts recupera cançons de The Shangri-Las. De la resta del grup, Mary Ann Ganser (de qui es diu que era la autèntica líder del grup) va morir a principis dels 70 com a causa de l’abús de drogues i barbitúrics, i la seva germana Marge va morir a mitjans dels anys 90. Betty Weiss, que ja no tenia massa interès pel món de les gires quan estaven en actiu, es va retirar i no ha tornat al món musical.
Així doncs, és només sobre Mary Weiss que recau ara la tasca de recordar The Shangri-Las, un dels millors grups de pop (masculí o femení) dels 60.

L'Enciclopèdia Musical de Kalaupapa (19 de gener de 2008): Edmundo Ros

100 anys remenant culs aristocràtics

Morts Esquivel, Xavier Cugat, Percy Faith i Frank Pourcel, potser un dels pocs directors d’orquestra consagrats que han sobreviscut l’època daurada de l’easy listening sigui Edmundo Ros. Amb 98 anys, aquest músic de Trinitat i Tobago que va obviar el calypso per dedicar-se a la música de la jet-set, viu entre nosaltres a la petita vila de Xàbia, Alacant.

De mare veneçolana i pare escocès, va optar per Anglaterra enlloc dels Estats Units per desenvolupar-se com a músic i fer carrera envoltat de luxe i bohèmia d’alt standing. Aprengué música a l’Acadèmia Reial però va preferir saltar ben d’hora de les composicions clàssiques a la música popular d’arrel llatina, per fer moure cuixes a aristòcrates i burgesos a localets londinencs chic a ritme de rumba, mambo i cha-cha-chà.

Arrel d’un escandalós divorci high-class –els temps han anat canviant- Ros aparegué a les portades dels diaris, esmentat per una de les parts afectades de la parella, no sabem ben bé si per culpa de la seva música embriagadora o per les seves illenques dots de seducció. Aquest affaire i els exitosos shows de varietats de la BBC feren d’ell un músic d’èxit. Poc temps després esdevindria el músic favorit de la família reial britànica, fins al punt de gaudir del dubtós honor d’ensenyar a l’actual reina tot el que suposadament sap de danses populars i moviments sincopats de clavícula. La reina mare n’era una gran fan, això si.

A començaments dels cinquanta i en metàl•lic, Ros adquireix el freqüentadíssim Coconut Grove, a on dirigia l’orquestra des d’anys enrere i a on es reunien selectes masses per gaudir de les seves versions de Cachita, Malagueña o The Wedding Samba. D’aquest últim single, gravat amb Decca, va vendre més de tres milions de còpies i amb ell arribà al número 16 de les llistes nord-americanes.

Als anys setanta, ell i la dona baixen cap el sud i romanen a Alacant fins a dia d’avui. L’any 94, amb vuitanta quatre anys de l’ala dona el seu últim recital i el març del 2001, culminant una història d’èxits i adaptacions fàcils d’escoltar, rep a mans de la seva alumna de ball l’Ordre de l’Imperi Britànic.

AUDIO PROGRAMA #014 - 19 DE GENER

Ja està disponible per a descàrrega el programa del dia 19 de Gener. Com a novetats van sonar A.C. Newman, Kokoshca, The Pain of Being Pure at Heart i The Strange Boys.

A més, a Jep i Decibels vam repassar la història d'un dels millors girl groups de la història: The Shangri-Las, i el Dr. Kalaupapa ens va explicar la nit en la que va conèixer Edmundo Ros.

Link:

Buscant Jeff Mangum - 19/01/09

Rock'n roll with the modern lovers

Avui parlem d’un dels meus discos preferits, sobretot a l’hora d’espolsar-me de sobre una tarda avorrida i no especialment optimista. Després d’una intro instrumental que evoca música tradicional xinesa, la festa comença amb una injecció de moral com Ice Cream Man i a partir d’aquí és un no parar de somriure, de moure el cul, de fer anar els peus amunt i avall i de ganes de sortir corrents de casa, en pijama si fa falta, a celebrar per les places les propietats curatives del rocanrol. Això és, ni més ni menys, l’efecte de Rock And Roll with The Modern Lovers de l’any 1977, el tercer disc de la banda capitanejada per Jonathan Richman, un dels herois musicals personals.

El senyor Richman, bé el xaval Richman aleshores, era a finals dels 60 un bostonià boig per la Velvet Underground que va agafar els trastets i va arribar a NYC a fer fortuna musical. El que no és tant sabut és que Jojo va arribar a dormir unes nits a l’autobús que feien servir la Velvet per a anar de gira. O almenys això s’explica, i en cas de dubte, a BJM ens quedem amb l’astracanada.
A principi dels 70, Richman va ajuntar una banda amb l’alineació canviant i es van batejar com a The Modern Lovers. A pesar de la seva prematura fundació, no van poder treure el primer disc fins el 76, on el so era molt deudor de la Velvet, però que ja mostrava alguns dels trets definitoris de la seva obra, entre ells la obsessió per a les cançons de pintors: “Pablo Picasso” (després en vindran més...) i on es trobava el seu primer hit, “Roadrunner”.El segon tema que va tenir un fort impacte comercial fou un del disc que avui ressenyem: “Egyptian Reggae”, que, efectivament sona egipci i rítmicament és un reggae.

Si tal com hem dit, el primer disc sona a una Velvet lúdica i garatgera, Rock n’Roll with The Modern Lovers no enganya massa amb el nom i la seva inspiració majoritaria són els anys 50. Buddy Holly, Carl Perkins o Chuck Berry són reverenciats amb instruments acústics i esperit desarreglat en unes gravacions fetes en estudi però tocant tota la banda en directe i amb espai per a la improvisació sobretot en l’apartat vocal. Però en el disc hi ha més coses, com la ja esmentada intro xinesa, south american folk song, el Coomyah, una adaptació del jamaicà Desmond Dekker o rastres d’inspiració doo-woop.Tots els tòpics exagerats sobre el poder de la música, aquest disc els alimenta. Deixem, ni que sigui per una vegada, la mala literatura i passem-ho bé.

AUDIO PROGRAMA #013 - 12 DE GENER

Disponible per a descàrrega al següent link:

Buscant Jeff Mangum - 12/01/09

PROGRAMA #013 (12 DE GENER)

Dent May (and his magnificient ukelele!!!)

Avui, a Buscant Jeff Mangum, tornem a la dinàmica habitual amb novetats molt sucoses. Podrem sentir i escoltar a Dent May, Animal Collective, Bon Iver i Mujeres.

A la part monogràfica farem una referència bailonga al millor disc de la història, ideal per superar el final d´un dilluns dificil: Rock n' Roll with the Modern Lovers.

Finalment, la secció de música negra canvia de trimestre. Acabarem de recordar el 2008 amb tres de les millors edicions africanes i presentarem un nou tema d´estudi per 2009: Spanish Harlem.



Recordeu, aquesta nit en directe a partir de les 23h a Ràdio Ciutat Vella. Demà en diferit aquí mateix.


****BREAKING NEWS: AVUI, PRESENTACIÓ OFICIAL D´UN EVENT MOLT ESPECIAL****