Jep&Decibels. "American Beauty" de The Grateful Dead

The Grateful Dead sovint han estat objecte paròdia degut a l'interminable de les seves gires i dels seus concerts, la profusió capil·lar del seu líder Jerry Garcia, però sobretot per culpa dels seus fans més integristes, els "Deadheads". El misticisme desaforat, la estètica de samarretes psicodèliques destenyides que han perpetuat molt més enllà de la segona meitat dels seixanta i amb una edat força desaconsellable per a lluir-les ha desviat massa vegades l'atenció del que realment importa en una banda: la música.
Centrant-nos en aquesta vessant, The Dead tenen un grapat de discos que, sense haver-los escoltat, tenen la pinta d'avorrir-me soberanament, però va haver una època en que van decidir-se a fer cançons boniques i de debò que ho van aconseguir. Parlo de l'època de discos com "Workingman's Dead" i "American Beauty" que hem recordat aquesta setmana, on la megalomania es deixa de banda i hi abunda un afortunat i balsàmic aliatge de folk, rock, country, blues i pop de rivets lleument psicodèlics. Tant poc original com disfrutable i, com dic, una col·lecció de cançons rodones de les que es pot rescatar un valuós component humanista d'entre el detritus de l'empanada hippie.


Descàrrega