Our Mother the Mountain de Townes Van Zandt


Townes van Zandt neix a Texas el 1944, i Our Mother the Mountain és el seu segon disc, editat l’any 1969 quan tot just tenia 25 anys. Quan va compondre i gravar el disc, Van Zandt vivia aïllat en una cabanya al bosc, sense telèfon i lluny de la ciutat, i segur que això va marcar bastant el to del disc. Aquesta va ser l’època més prolífica i més exitosa creativament de Van Zandt, ja que en pocs anys va publicar els seus millors treballs.
Però sense cap mena de dubte, el seu cim creatiu arriba amb el seu segon LP, i és que en cap altre disc la seva veu, les seves lletres melancòliques i la barreja de folk, country i blues sonen amb tanta emoció i intensitat com a Our Mother the Mountain.

Tota la carrera de Townes van Zandt està marcad per una serie de problemes personals molt greus. Ja als 20 anys se li va diagnosticar síndrome maníaco-depressiva, i el tractament amb shocks d’insulina que va rebre van fer que perdés la memoria amb facilitat. De fet, als concerts molts cops es quedaba en blanc i oblidava les lletres.
Això, sumat a les seves addiccions van marcar el carácter i la música de Van Zandt, fins el dia de la seva mort, l’1 de gener del 1997.


Van Zandt no ha tingut segurament el reconeixement o la fama d’altres cantautors dels 60 o 70, com Bob Dylan o Johnny Cash, i a nivel internacional sempre ha estat en un segon pla. Però recentment Van Zant ha estat reivindicat per molts altres artistes com Steve Earle, Wilco (i abans Uncle Tupelo), Jayhawks o més propers geogràficament, Nacho Vegas. De fet, Steve Earle té una cita molt mítica sobre Van Zandt que diu alguna cosa així com: “Townes Van Zandt es el mejor escritor de canciones del mundo, y me plantaré sobre la mesa de café de Bob Dylan con mis botas de vaquero para decirlo”. Sigui o no sigui el millor escriptor de cançons del món, el que és indiscutible és que amb discos com Our Mother the Mountain, Townes Van Zandt està entre els més grans.

AUDIO PROGRAMA #006 - 17 DE NOVEMBRE



En aquest nou episodi de Buscant Jeff Mangum trobarem, com a novetats, a Joe Crepúsculo, Deerhunter, Ralfe Band y The Lucksmiths.

La secció de Jep & Decibels està dedicada al gran álbum que va publicar Townes Van Zandt el 1969: Our Mother The Mountain.



La secció de música negra s´ocupa d´algunes novetatas d´aquest 2008: Raphael Saadiq, The Budos Band, The Grits, Mr. Chop i el supergrup Menahan Street Band.

Aquí teniu l´audio:

Buscant Jeff Mangum - 17/11/2008

L'Enciclopèdia Musical de Kalaupapa (10 de novembre de 2008): el Humppa


El humppa és un estil de música finlandès, que sona a polka, i que segons la wikipedia està emparentat amb el jazz i a foxtrot. És també el ball que es balla quan sona aquesta música tant divertida. Tot i que els finesos han acabat per fer servir la paraula humppa com a genèric per qualsevol ball social: mirin si es popular aquesta musiqueta.
El mateix mot Humppa se l’inventa un locutor de ràdio, anomenat Antero Alpola a la dècada dels cinquanta. De fet el treu d’Alemanya, d’una Oktoberfest, en la que les bandes de música toquen una música molt rítmica ideal per fer baixar la birra. Aquell so, els alemanys allà presents l’anomenaven oompa... En realitat, oompa és només una onomatopeia que intenta imitar el so de la tuba. Un cop Alpola dona la idea, els finlandesos de seguida l’adopten com a etiqueta per a la seva pròpia música de borratxera. El humppa és, doncs, un estil recent; emparentat amb la polka i amb altre músiques tradicionals però relativament recent.
Com podran comprovar és una música molt ràpida, que es sol tocar de 250 a 280 pulsacions per minut. És ballable independentment de la postura i la situació de l'oient, vagi lo borratxo que vagi. Per desconeguts processos químics vinculats al fred, és complicat que un finlandès no alegri la cara quan els musics toquen. Segurament per això és tan popular.



Eläkeläiset


Eläkeläiset és una banda de pop humppa molt coneguda a Finlàndia, però també a Alemanya, que es dedica a fer versions de temazos pop-rock molt i molt comercials i molt i molt coneguts: Barbie Girl d’Acqua, Jump de Van Halen, London Calling de The Clash... Aquesta gent són l’Onni Waris als teclats, el Martti Waris al baix, el Kristian Voutilainen a la bateria, el Lassi Kinnunen a l’acordió i el Petteri Halonen als teclats i a la guitarra. Tots canten i fans cors. Per la seva actitud musical i per la seva relació gairebé morbosa amb l’alcohol, tenen molta tirada entre els jevis i toquen sovint a festivals de metal. Han tocat fins i tot al festival de Wacken, meca europea del gènere.

UN DISC