prèvia programa #015 (26 de gener)


Avui, a Buscant Jeff Mangum, plantarem cara al vent amb una sel·lecció de novetats en la que avui –casualitat o no- primaran els 7”. Podrem sentir i escoltar a Darren Hayman, Vivian Girls, Ariel’s Pink Haunted Graffiti i The King Khan & BBQ Show.

A la part monogràfica ens aturarem a paladejar una de les obres mestres de mr.
Bill Callahan: Red Apple Falls, un treball de 1997.


Per acabar, el Daniel Griso ens oferirá la seva ració quinzenal de música negra, amb la incògnita de si seguirà aprofundint en l’Spanish Harlem tal com va prometre fa dues setmanes o bé s’ha sentit intimidad pels nuyoricans.

The Shangri-Las: El millor girl group blanc

The Shangri-Las era un grup format per les germanes Betty i Mary Weiss i les bessones Marge i Mary Ann Ganser i que van estar actives entre els anys 1963 i el 1968, guiades per la producció de Shadow Morton. S’ha de dir que sovint s’ha donat per suposat que The Shangri-Las eren un trio, ja que a la majoria d’imatges promocionals i concerts només hi sortien 3 d’elles, perque Betty Weiss es mantenía una mica al marge en tot el tema promocional i de gires. Tot i això, Betty sí que participava en la gravació de les cançons i fins i tot era la veu principal en algunes d’elles.


Els anys que van estar actives van gravar dos LP’s i multitud de singles, que com amb la majoria de grups de l ‘època i estil s’han anat recollint en infinitat de recopilatoris. La cantant i que era la més jove del grup, Mary Weiss, tenia 15 anys quan van començar, i potser per això la majoria de cançons parlen dels típics problemas adolescents: l’amor, la sensació d’incomprensió, la solitud, o com a I Can Never Come Home Anymore, d’una noia que marxa de casa per un noi i a la que l’orgull l’impedeix tornar.
Però The Shangri-Las no eren el típic grup de noies dels 60s. Es caracteritzaven per barrejar la imatge d’innocència adolescent amb una imatge més dura. Segurament el fet d’haver nascut en un barri conflictiu de Queens (d’una tenda de Queens van treure el nom de Shangri-Las) va ser decisiu, i fins i tot en alguna de les gires van tenir algun petit problema amb la llei, com per exemple la detenció de Mary Weiss per possessió d’armes de foc. De fet aquesta imatge que donaven (un exemple és tota l’estètica de Leader of the Pack amb cuir i motoristes) van fer que alguns grups de l’emergent punk novaiorquès dels 70s les reivindiquessin com a referència, i per exemple Blondie o New York Dolls van fer versions de The Shangri-Las. De fet també actualment hi ha gent com Belle and Sebastian, Neko Case o Amy Winehouse que les cita com a influència.


Actualment, la única que segueix en actiu al món de la música és Mary Weiss, que el 2007 va tornar amb un disc fet al costat de Reigning Sound, l’imprescindible Dangereous Game, i als concerts recupera cançons de The Shangri-Las. De la resta del grup, Mary Ann Ganser (de qui es diu que era la autèntica líder del grup) va morir a principis dels 70 com a causa de l’abús de drogues i barbitúrics, i la seva germana Marge va morir a mitjans dels anys 90. Betty Weiss, que ja no tenia massa interès pel món de les gires quan estaven en actiu, es va retirar i no ha tornat al món musical.
Així doncs, és només sobre Mary Weiss que recau ara la tasca de recordar The Shangri-Las, un dels millors grups de pop (masculí o femení) dels 60.