Jep&Decibels. "Orgia" de Sisa

Sovint s'ha considerat "Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol" com l'obra magna de Jaume Sisa. Propulsat per la condició d'himne interplanetari del tema titular, el segon LP de l'altre "noi del Poble Sec" ha relegat la resta de la seva obra a un segon pla. És per això que desde BJM volem reivindicar la seva opera prima, el meravellós i delirant "Orgia", de 1971.
Sisa va arribar a "Orgia" després de l'aventura de Música Dispersa i la publicació del seu single de debut en solitari, "L'Home Dibuixat", i un bagatge professional fora del món de la música força extens: venedor de llibres, representant d'electrodomèstics, oficinista (la seva primera vocació, segons asegura), dependent, enquestador, cambrer... I tot abans de complir els 23 anys, una edat ben tendra per un disc madur malgrat el seu esperit enrauxat.
"Orgia" combina folk, beat, psicodèlia i rock n'roll d'inspiració anglosaxona amb elements de la cultura catalana: referenciada abundantment en les lletres, però també palesa en elements musicals com l'ús del cant coral a "Pasqua Florida a l'Illa d'Enlloc" o els aires de cobla de moltes de les cançons. A més, el debut de Jaume Sisa és un d'aquells treballs que, a l'importància que va suposar la seva aparició dins el context cultural imperant, cal unir un tarannà clarament lúdic per qui el va perpetrar però, sobretot, per a qui l'escolta avui, gairebé 40 anys després.

Descàrrega

BJM 3#03

Ja podeu descarregar una nova edició del programa, en el que hem escoltat a No Age, Nobunny, Jenny and Johnny i hem dedicat una bona estona a parlar del primer disc de Jaume Sisa: Orgia.




A més, el Doctor Kalaupapa ens ha presentat un dels altres personatges de la seva enciclopèdia: Nervous Norvus.


BJM 3#03

Forever Blue

Chris Isaak és un d'aquells artistes dels quals tothom coneix alguna cançó, i fins i tot els reconeix fisicament, però en general no es parla de la seva discografia o se li reconeix el mèrit amb cap disc. En aquest cas per exemple tothom recordarà Wicked Game, o Blue Hotel, o Baby did a bad bad thing. Però és que a part de tenir una sèrie de hits universals Chris Isaak també té discos esplèndits, i segurament per sobre de tots està el Forever Blue. Isaak és 100% californià, i actua com a tal. La seva mare, però era de Gènova, i va ser ella que li va començar a inculcar la passió pel rockabilly dels anys 50 i la música de Sun Records, el primer Elvis o Roy Orbison. Amb un parell de discos que van passar bastant desaparcebuts l'èxit de Isaak arriba gràcies a David Lynch, que inclou una versió instrumental de Wicked Game a Corazón Salvaje i porta la cançó a sonar a totes les radios.

Forever Blue és el cinquè disc de Chris Isaak, i és un disc de ruptura clàssic, i fins i tot en el seu packaging original portava una carta dedicada a la persona sobre la que parlen totes i cadascuna de les cançons del disc, una noia que va deixar a Chris Isaak. Si la història és certa o simplement és un excercici d'estil impecable sobre com aprofitar-se de tota la mística que envolta els discos de ruptura, no es pot saber del cert. El que és indubtable és que és el treball on trobem a Chris Isaak en el seu punt àlgid, amb una banda totalment consolidada, els mateixos amb els que va formar la seva primera banda, Silvertone, i amb la majoria dels quals segueix tocant avui en dia.



I és que Chris Isaak fa música de gènere, amb influències claríssimes i sense cap intent per dissimularles. És rockabilly, és Roy Orbison, és l'Elvis d'abans de Las Vegas, i no només a nivell musical, sino que estèticament tota la iconografia que envolta Chris Isaak sembla més dels anys 50 que de mitjans dels 90, quan els estils de moda eren el grunge, el rap, el brit pop, o l'indie rock nordamericà. I el que té més mèrit és que jugant a ser Elvis o Orbison no surt mal parat i ha aguantat el pas dels anys mantenint un bon nivell en disc, i sobretot en directe.


Forever Blue

BJM 3#02

Ja podeu descarregar una nova edició del programa, que aquesta nit ha tancat amb els Rare Earth.


BJM 3#02

BJM 3#02 La Prèvia

Avui podreu escoltar el segon programa de la Tercera Temporada de Buscant Jeff Mangum.

Tindrem novetats, un Jep i Decibels sobre el Forever Blue de Chris Isaak, i ens retrobarem amb el Daniel, que com sempre, ens farà ballar amb una gran selecció de música negra.

Tot això i molt més avui a partir de les 23h a Ràdio Ciutat Vella (100.5 de l'FM o online a www.radiociutatvella.es)

Napoleon XIV i el dia que el van venir a buscar, ha, haaa

L’any 1966 un individu anomenat Jerry Samuels, novaiorquès de 28 anys, productor musical d’èxit, va perdre definitivament el seny, va gravar un single, va ser tercer a la Billboard Hot 100, va vendre un milió de còpies, va guanyar el disc d’or, va gravar un disc amb alguna cançó més editat per la Warner i va desaparèixer. Va desaparèixer… o va passar la resta de la seva vida a un manicomi d’on no va surtir mai més. No està del tot clar. Amb vostès, Napoleó XIV, el Manolo Kabezabolo de la costa est.




La cançó que el va fer famós és la crònica del dia que els del sanatori van venir a endur-se’l, ha, haaa. La raó del seu mal tampoc no quedà massa clara, tot i que tot fa pensar que Napoleó va ser un home despitat, abandonat cruelment per la seva amant o pel seu gos.

La cara B del single, Yawa Em Ekat Ot Gnimoc Er'yeht; la versió de Josephine XIV del dia dels fets, en una sort d’efecte rashomon musical anomenada I'm Happy They Took You Away, o They're Coming to Get Me Again, la nova versió de la cançó gravada l’any 90, completen l’obra musical del geni boig de Nova York.

El disc

Jep&Decibels. "American Beauty" de The Grateful Dead

The Grateful Dead sovint han estat objecte paròdia degut a l'interminable de les seves gires i dels seus concerts, la profusió capil·lar del seu líder Jerry Garcia, però sobretot per culpa dels seus fans més integristes, els "Deadheads". El misticisme desaforat, la estètica de samarretes psicodèliques destenyides que han perpetuat molt més enllà de la segona meitat dels seixanta i amb una edat força desaconsellable per a lluir-les ha desviat massa vegades l'atenció del que realment importa en una banda: la música.
Centrant-nos en aquesta vessant, The Dead tenen un grapat de discos que, sense haver-los escoltat, tenen la pinta d'avorrir-me soberanament, però va haver una època en que van decidir-se a fer cançons boniques i de debò que ho van aconseguir. Parlo de l'època de discos com "Workingman's Dead" i "American Beauty" que hem recordat aquesta setmana, on la megalomania es deixa de banda i hi abunda un afortunat i balsàmic aliatge de folk, rock, country, blues i pop de rivets lleument psicodèlics. Tant poc original com disfrutable i, com dic, una col·lecció de cançons rodones de les que es pot rescatar un valuós component humanista d'entre el detritus de l'empanada hippie.


Descàrrega