AUDIO PROGRAMA #010 - 22 DESEMBRE

Disponible per a descàrrega al següent link:

Buscant Jeff Mangum - 22/12/08

PROGRAMA #010 (22 de desembre)

Avui comença el primer de la sèrie de 3 programes que dedicarem a repassar el millor de l'any. Per a fer-ho escoltarem cançons dels discos que més ens han agradat.


El Doctor Kalaupapa també s'afegeix a la voluntat glossadora tant típica d'aquestes dates i ens obsequiarà amb un resum geopolític de 2008 molt sui generis.

The Painted Word: La Meravellosa Derrota de Dan Treacy

Avui parlem d’uns dels discos que provenen més del fons del seu creador. Em refreixo al "The Painted Word" de Television Personalities, el seu 4rt LP. Avui, aleshores, toca parlar de Dan Treacy.
Els seguidors de la banda que es van enganxar amb l’"And don’t the kids just love it" i el seu punk-pop destartalat i urgent, poc a poc van anar veient que la cosa s’ennuvolava i a l’alçada del disc que ens ocupa això és qualsevol cosa menys una festa. Els que buscaveu referències discogràfiques per a balls de diumenge, almenys avui us heu equivocat.
Al "The Painted Word" hi ha costumisme àcid, sí, com en tots els seus discos (sovint se l’ha assenyalat en aquest aspecte com un digníssim hereu de Ray Davies dels Kinks) però el to que predomina és agre. Són les reflexions d’un home que no es talla de mostrar-nos la seva feblesa emocional. Aquí hi ha soledat i crits d’ajuda per a una ànima que gairebé ha perdut tota fatxenderia. Això sí, Dan Treacy està desesperat, però amb elegància. I aquesta el porta a escriure una de les cançons més meravelloses que s’han fet mai sobre la miseria personal. "Someone to share my life with", on amb una claredat que posa la pell de gallina confessa sense embuts que no vol una noia que li rigui les gràcies ni que li faci cas de tot el que digui. Simplement vol algú amb qui compartir la seva vida.
Ja hem advertit que aquest post no és una descripció de xauxa i podem afegir que aquest no és segurament el disc ideal per a conèixer la banda. Però bé, gràcies a treballs com aquest, Dan Treacy té el prestigi que té, sempre entre un petit comité en el que això sí, hi trobem fans ilustres com Pete Doherty o Kurt Cobain. El primer, enfant terrible mediàtic del pop anglès ha declarat més d’una vegada i amb considerables dosis de frivolitat que Dan Treacy, amb un historial que comprèn adicció a l’heroïna, temporades a la presó alcoholisme, i episodis de homeless, és un model vital per a ell. El segon, l’exlíder de Nirvana, en una gira pel Regne Unit va ser preguntat per un grup capaç de fer-lo plorar. Cobain s’ho va pensar poc i va dir: Television Personalities.

Avui en dia, Dan Treacy està mitjanament rehabilitat i fa un parell d’anys va ser capaç de treure un disc meravellós, el “My Dark Places” on alternava el to depressiu amb gamberrades de pop casolà marca de la casa. La notícia és, que després de dos plantons al Primavera Sound, està en peu un tercer intent per dur-lo a Barcelona. Està programada una actuació de la banda el pròxim 7 de març. Si Treacy acaba compareixent, es pot esperar de tot menys un concert convencional i professional. Però, es clar, de manera pretesa o no, ell mai ha estat ni convencional ni professional.

Descarrega'l aquí: http://www.divshare.com/download/1461473-f4c

AUDIO PROGRAMA #009 - 15 DESEMBRE

Disponible per a descàrrega al següent link:

Buscant Jeff Mangum - 15/12/08

PROGRAMA #009 (15 de desembre)

Avui, a Buscant Jeff Mangum disfrutarem de quatre novetats aportades per The Dutchess and the Duke, Little Joy, The Acorn i CAuse-CONmotion.

CAuse-CONmotion!

El monogràfic estarà dedicat A "Fotógrafo del cielo", segon disc de Surfin' Bichos editat el 1991.

Finalment, la secció de música negra continuarà per camins funk, amb especial atenció a una important font d´educació musical: les high school bands.

Recordeu, aquesta nit en directe a partir de les 23h a Ràdio Ciutat Vella. Demà en diferit aquí mateix i al nostre podcast.

L'Enciclopèdia Musical de Kalaupapa (1 de desembre de 2008): Jerry Byrd

A mitjans dels anys 30 del segle XX, en mig d’una crisi similar a la que estan patint vostès ara, Ernest Beaumont muntava a Hollywood el Don the Beachcomber, literalment Don el Rodamón, un bar ple de referents polinesis que donaria el tret de sortida a la moda tiki. Sense moure’ns del Estats Units però en un context geogràfic una mica menys pop, i segurament bastant més auster, ( imaginin-s’ho com un capítol de Carnivale, tot ple de pols i misèria) un jove anomenat Jerry descobria en un misteriós espectacle ambulant un instrument que li canviaria la vida.
L’instrument era la steel guitar, nascuda a finals del segle XIX a la illa de Oahu, i meravellosament, vagi’n vostès a saber com, en plena crisi dels anys trenta aquell invent va anar a parar a mans d’un jovenet d’Ohio. Jerry Byrd s’obsesionaria amb aquell instrument i canviaria la forma d’entendre i de tocar la steel guitar. Aquell xaval nascut a milers de quilòmetres de qualsevol illa seria un dels grans mestres de la música hawaiiana i potser el més gran intèrpret de l’instrument insular.

Amb 15 anys, Jerry es compra la seva primera steel guitar, una Spiegel complerta amb amplificador que li va costar 65 dòlars dels anys trenta. Ara una steel guitar normaleta costa entre dos mil i tres mil dòlars. No sabem a com sortiria el canvi a 70 anys vista però suposem que per Jerry seria una inversió.
S’ha de dir que Jerry Byrd va inventar un acord per steel guitar, el C6, que ara és un estàndard de l’instrument. Una mena d’emblema per la musica hawaiana. El debat darrera de la creació d’aquest tuning ens pot recordar al que han mantingut des de sempre els grans rumberos d’aquest país en torn el Ventilador. Qui el va inventar? Peret? El Pescailla? Un gitano anònim? Joan Clos? En realitat, a dia d’avui no hi ha dubte de que aquest C6 en qüestió se’l va inventar el nostre benvolgut Jerry Byrd.

Potser perquè no tenia més remei, perquè havia de guanyar-se la vida com fos o perquè al mig dels foscos anys 30, Hawaii encara sonava raro, Byrd es va guanyar els primers quartos amb el country. Malgrat tot va afegir un so distintiu al country que va fer que tots els músics del moment giressin el cap per veure qui era que tocava aquella taula peculiar, amb aquell so lànguid i sensual.
Amb els anys, però, i a força de concerts i gravacions com a solista, Jerry Byrd va demostrar que lo seu era la música del paradís illenc i va llaurar-se una carrera amb interpretacions dignes del rei Kame-Hame-Ha I. Era el mestre del mai tai i l’aloha, el Mestre del Toc i el To, com aviat va arribar a ser conegut. Byrd va ser, de fet, el primer músic en entrar a la Steel Guitar Hall of Fame

L’any 1972 s’estableix definitivament a Honolulu, en ple auge mundial del pedal steel guitar. Byrd es va prometre a ell mateix que mai tocaria aquesta versió refinada del seu instrument. Era potser una mostra més d’amor per les coses velles, com quan afirmà que ell no en sabia res de música electrònica. El que és indubtable, i alhora admirable, és que des de les llunyanes terres d’Ohio, Byrd esdevingué mestre del instrument hawaià per excel·lència a la mateixa illa que el va veure néixer.

AUDIO PROGRAMA #008 - 1 DE DESEMBRE

Disponible per a descàrrega al següent link:

Buscant Jeff Mangum - 01/12/2008