Our Mother the Mountain de Townes Van Zandt


Townes van Zandt neix a Texas el 1944, i Our Mother the Mountain és el seu segon disc, editat l’any 1969 quan tot just tenia 25 anys. Quan va compondre i gravar el disc, Van Zandt vivia aïllat en una cabanya al bosc, sense telèfon i lluny de la ciutat, i segur que això va marcar bastant el to del disc. Aquesta va ser l’època més prolífica i més exitosa creativament de Van Zandt, ja que en pocs anys va publicar els seus millors treballs.
Però sense cap mena de dubte, el seu cim creatiu arriba amb el seu segon LP, i és que en cap altre disc la seva veu, les seves lletres melancòliques i la barreja de folk, country i blues sonen amb tanta emoció i intensitat com a Our Mother the Mountain.

Tota la carrera de Townes van Zandt està marcad per una serie de problemes personals molt greus. Ja als 20 anys se li va diagnosticar síndrome maníaco-depressiva, i el tractament amb shocks d’insulina que va rebre van fer que perdés la memoria amb facilitat. De fet, als concerts molts cops es quedaba en blanc i oblidava les lletres.
Això, sumat a les seves addiccions van marcar el carácter i la música de Van Zandt, fins el dia de la seva mort, l’1 de gener del 1997.


Van Zandt no ha tingut segurament el reconeixement o la fama d’altres cantautors dels 60 o 70, com Bob Dylan o Johnny Cash, i a nivel internacional sempre ha estat en un segon pla. Però recentment Van Zant ha estat reivindicat per molts altres artistes com Steve Earle, Wilco (i abans Uncle Tupelo), Jayhawks o més propers geogràficament, Nacho Vegas. De fet, Steve Earle té una cita molt mítica sobre Van Zandt que diu alguna cosa així com: “Townes Van Zandt es el mejor escritor de canciones del mundo, y me plantaré sobre la mesa de café de Bob Dylan con mis botas de vaquero para decirlo”. Sigui o no sigui el millor escriptor de cançons del món, el que és indiscutible és que amb discos com Our Mother the Mountain, Townes Van Zandt està entre els més grans.

AUDIO PROGRAMA #006 - 17 DE NOVEMBRE



En aquest nou episodi de Buscant Jeff Mangum trobarem, com a novetats, a Joe Crepúsculo, Deerhunter, Ralfe Band y The Lucksmiths.

La secció de Jep & Decibels està dedicada al gran álbum que va publicar Townes Van Zandt el 1969: Our Mother The Mountain.



La secció de música negra s´ocupa d´algunes novetatas d´aquest 2008: Raphael Saadiq, The Budos Band, The Grits, Mr. Chop i el supergrup Menahan Street Band.

Aquí teniu l´audio:

Buscant Jeff Mangum - 17/11/2008

L'Enciclopèdia Musical de Kalaupapa (10 de novembre de 2008): el Humppa


El humppa és un estil de música finlandès, que sona a polka, i que segons la wikipedia està emparentat amb el jazz i a foxtrot. És també el ball que es balla quan sona aquesta música tant divertida. Tot i que els finesos han acabat per fer servir la paraula humppa com a genèric per qualsevol ball social: mirin si es popular aquesta musiqueta.
El mateix mot Humppa se l’inventa un locutor de ràdio, anomenat Antero Alpola a la dècada dels cinquanta. De fet el treu d’Alemanya, d’una Oktoberfest, en la que les bandes de música toquen una música molt rítmica ideal per fer baixar la birra. Aquell so, els alemanys allà presents l’anomenaven oompa... En realitat, oompa és només una onomatopeia que intenta imitar el so de la tuba. Un cop Alpola dona la idea, els finlandesos de seguida l’adopten com a etiqueta per a la seva pròpia música de borratxera. El humppa és, doncs, un estil recent; emparentat amb la polka i amb altre músiques tradicionals però relativament recent.
Com podran comprovar és una música molt ràpida, que es sol tocar de 250 a 280 pulsacions per minut. És ballable independentment de la postura i la situació de l'oient, vagi lo borratxo que vagi. Per desconeguts processos químics vinculats al fred, és complicat que un finlandès no alegri la cara quan els musics toquen. Segurament per això és tan popular.



Eläkeläiset


Eläkeläiset és una banda de pop humppa molt coneguda a Finlàndia, però també a Alemanya, que es dedica a fer versions de temazos pop-rock molt i molt comercials i molt i molt coneguts: Barbie Girl d’Acqua, Jump de Van Halen, London Calling de The Clash... Aquesta gent són l’Onni Waris als teclats, el Martti Waris al baix, el Kristian Voutilainen a la bateria, el Lassi Kinnunen a l’acordió i el Petteri Halonen als teclats i a la guitarra. Tots canten i fans cors. Per la seva actitud musical i per la seva relació gairebé morbosa amb l’alcohol, tenen molta tirada entre els jevis i toquen sovint a festivals de metal. Han tocat fins i tot al festival de Wacken, meca europea del gènere.

UN DISC

PODCAST!!!



Recordeu que els nostres programes estan disponibles per descarregar mitjançant el servei de podcast, la manera més inmediata de subscriure's i obtenir "Buscant Jeff Mangum" de manera quasi automàtica.

Si utilitzeu iTunes, només heu de anar al menú "Avançat/Avanzado/Advanced" i click-ar a "Subscriure's a un Podcast", allà s´ha de posar el següent URL, que és la font dels nostres podcasts:

http://lookingformangum.podomatic.com/rss2.xml

Els capítols es descarregaran automàticament al vostre ordinador per escoltar-los, passar-los a un reproductor mp3 o enviar-los a la vostra cosina d´Arkansas.

AUDIO PROGRAMA #005 - 10 DE NOVEMBRE


Disponible per a descàrrega al següent link:

Buscant Jeff Mangum - 10/11/2008

programa #005: 10 de novembre

Times New Viking. Punk-pop arrebossat




Avui a Buscant Jeff Mangum, escoltarem només tres novetats perquè després hi haurà molta tela per a tallar. Però quines novetats! Belle & Sebastian editen un doble disc de sessions a la BBC i no ens podem resistir a fer-ne un tast. I de les gravacions radiofòniques dels escocesos a dues maneres d’interpretar el lo-fi : la de Phil Elverum al seu darrer llançament sota el nom de Mount Eerie i la de Times New Viking, que tornen a cop d’EP.

El disc reverenciat aquesta setmana serà “Boces”, el segon LP de Mercury Rev i el darrer abans de la marxa de David Baker. També farem escarni dels Mercury Rev actuals, per descomptat.

La secció del Doctor Kalaupapa arriba carregada de sorpreses provinents de Finlàndia. Versions, hetrodoxia i embriaguesa prometen ser tres dels conceptes clau.

Recordin, aquesta nit des de les 23h a Ràdio Ciutat Vella, 100.5FM.

Kitty, Daisy & Lewis. Por amor a los años cincuenta.

Por extraño que pueda parecer, estos tres muchachos no son una banda de Tennessee de finales de los cincuenta redescubierta por un sello avispado y con ojo para las reediciones. No, Kitty, Daisy y Lewis Durham son tres hermanos británicos, hijos de un padre melómano y ahora mentor en la sombra, y de una chica que en los primeros ochenta tocó la batería en The Raincoats. Su amor de apariencia sincera por el sonido y la estética vintage les ha llevado a formar un proyecto musical deliciosamente retro que se está convirtiendo en una de las sensaciones del momento, más allá de los efímeros productos de temporada y las reuniones de viejas glorias empeñadas en perpetuar su estatus.
El gusto de los hermanos Durham por la música cien por cien analógica incluso ha hecho que, además de la edición convencional en CD de su primer disco homónimo, se haya publicado otra versión para satisfacer a los más fetichistas: una caja que contiene cinco discos de vinilo que giran a 78 rpm, como los discos de Sun Records de los años cincuenta. Una prueba más del claro repunte del vinilo como soporte discográfico.
El hecho de que la mayor de los tres sólo tenga 20 años ayuda a la promoción de la banda, eso es innegable, pero la mecha no hubiera prendido si no fuera por sus canciones. Y qué canciones. La receta de Kitty, Daisy & Lewis es una ensalada de rockabilly, blues rural, bluegrass, rhythm and blues, swing e incluso incursiones en el tiki hawaiano (ahí están los explícitos títulos de Honolulu Rock-a Roll-a y Swinging Hawaii) tan fresca y jovial como un vaso de agua mineral. Poco importa que casi todas las piezas sean versiones (ocho de diez), del mismo modo que nadie se llevó las manos a la cabeza cuando en los primeros trabajos de los Beatles y los Rolling Stones los temas ajenos eran clara mayoría. O, para citar una referencia más cercana temporal y estilísticamente, en los múltiples proyectos del gran Billy Childish, quien este mismo año ha publicado Thatcher’s Children.



La de Kitty, Daisy & Lewis es una apropiación creíble y personal de una ética y una estética que en absoluto les pertenece generacionalmente. Sin embargo, su pasión honesta cristaliza en un repertorio que llevan a su terreno con un candor y un gancho (llamémosle mojo parafraseando otro de sus temas: I Got My Mojo Working) que se antoja irresistible para todos los que alguna vez se han sentido atraídos por el pop de la primera mitad del siglo XX. Ése que hace hincapié en la diversión sin coartadas intelectuales, en el gozo de dar palmas y en no poder dejar de seguir el compás con el pie.
Sin embargo, uno de los principales activos de la propuesta es su transversalidad, su potencialidad para llegar a públicos muy diversos: a primera vista, puede parecer que éste sea un disco para rockeros de vieja escuela con tupé, casaca de cuero y colección completa de Sun Records y Chess; para corazones que se derriten con la música de raíz norteamericana más añeja; para incondicionales del blues; y para los que acuden una noche por semana a las clases de swing del centro cívico de su barrio. Sin embargo, la inmediatez y sencillez de sus canciones lo hacen también atractivo para el público mayoritario que se acerca a la música para que le mejore el día y le entretenga sin tener que exprimirse las neuronas.
Si la banda sonora del filme de los hermanos Coen O Brother!, al tiempo que alcanzó ventas millonarias, consiguió acercar al gran público el country y el blues de los años 30 –George Clooney mediante–, este trabajo también merece abrir puertas a los géneros a los que rinde emocionado homenaje.
Borja Barbesà.

(Article aparegut originalment al diari Universal el 7 de novembre de 2008)